Potser caldria veure primer el vídeo...
Tots sabem que Telemadrid és la cadena-titella del grup polític que governa a Madrid, és a dir, el PP de la senyora Aguirre. Aquí passa com amb totes les cadenes informatives públiques -TV3 també, senyors...- o privades: mengen de la mà que els dóna de menjar -sense anar més lluny, Telecinco ofereix el que ofereix perquè està controlada pel grup Mediaset, propietat del sr. Silvio Berlusconi, l'imperator corrupte d'una Itàlia de dretes i poderós empresari; Antena 3 està controlat pel Grupo Planeta, dirigit pel sr. Lara, conegut empresari de la dreta, etc.-, i això suposa fer el que els d'amunt manen.
Em fa molta gràcia que tota la gent que demana el tancament de Telemadrid o d'Intereconomía -curiós és que la majoria d'aquestes persones també defensen les llibertats personals, la independència de Catalunya i altres cosetes...quina contradicció! I ja ni esmento el famós grupet del Facebook titulat "Per la il·legalització dels partits de dretes"...- no sigui capaç de veure, també, el gran nacionalisme que deixa anar TV3 en tots els seus programes, inclosos els informatius. Que potser només veiem la part de realitat que ens interessa?
Continuant en aquesta línia, caldria comentar que, com que la majoria de canals informatius d'aquest país de pandereta són partidistes, des de Galícia fins a Sevilla passant per Barcelona, no ens podem quedar només amb el que vulguem. Per tenir una opinió decent no ens hem de limitar a veure i empatxar-nos d'allò que ens agrada segons la ideologia de cadascú, sinó que també hem de veure l'altra cara de la realitat, conèixer bé quines són les altres tendències. Per posar-ho fàcil: oi que no és aconsellable entrar al Corte Inglés a les rebaixes i agafar els primers pantalons que es vegin sense prendre-s'ho amb calma i fer una ullada a la resta? Ergo, amb això passa el mateix. Un cop informats de tot el que es cou, ja triarem el que s'avingui més amb les nostres preferències personals. Però és clar, sempre és més fàcil quedar-nos amb allò fàcil i ràpid...així va el país: confrontats els uns als altres, escampant i potenciant un odi desbocat, un odi cíclic alimentat, bàsicament, per aquells dels que sempre ens queixem: els polítics i els grans empresaris. Cridem molt, protestem molt i tot això, però ho fem tan indignantment malament que acabem tocant a la perfecció els compassos que aquests senyors que tant insultem -es fan dir polítics/homes de negocis- volen. És que els ho posem taaaan fàcil...avancem en massa d'ovelles on els pastors ens dirigeixen. I us diré una cosa: els més radicals són els més obedients del ramat, perquè són els primers en deixar-se emportar per aquest odi...irracional, com un animal. No hi ha més.
Senyors, no gastem tanta energia i saliva en posar el crit al cel cada cop que Telemadrid o El Mundo -per no dir qualsevol altre mitjà de comunicació- publiquen una de les seves "aberracions", que no són més que el reflex d'una part de la realitat, la que els interessa. En comptes d'això, dediquem-nos a mirar més enllà de la pantalla o del paper, deixem una mica de banda el que "portem al cor" -ho poso entre cometes perquè ja no se sap si és per moda, per manipulació mental o per tradició familiar- i utilitzem el sentit comú. Ja està bé de defensar la pau, la igualtat i la solidaritat i alhora -quina paradoxa!- mostrar un odi visceral envers Madrid, el PP o la botiguera que parla en castellà. Perquè un mateix no es pot titllar de liberal i progre i escandalitzar-se tan fàcilment a les primeres de canvi.
El nacionalisme és lloable quan l'amor no es queda dins de les fronteres sinó que surt a l'exterior. Aquest nacionalisme, senyors, és utòpic. L'únic nacionalisme que existeix de debò és aquell que uneix a la massa tot posant-hi un enemic comú, o més d'un. Collonut, tu. Si la ideologia nacionalista va d'acord amb l'existència d'aquest enemic -cosa ja bastant trista de per si-, d'acord. Però encara és pitjor l'existència d'un enemic en una ideologia presumptament progressista.
Quant al vídeo -que comentaré breument-, cal dir que és un documental on s'hi ha inclòs només la part de la realitat que interessava a Telemadrid; per tant, només s'han inclòs les gravacions ocultes als centres on, efectivament, només s'educa en català. Com si no hi hagués l'opció de trobar educació en castellà amb la tradició catòlica i conservadora que hi ha disseminada per tot el territori...
Ara bé, també és cert que, en la seva campanya per tal de "salvar la nostra llengua abans que no mori", a la Generalitat se li ha anat una mica el braç, com amb la llei que obliga a qualsevol establiment a tenir el rètol en català. I després, sobretot, ens autodenominem plurals i oberts, perquè queda bé dir-ho. Tanmateix, senyors polítics i businessmen controladors dels mitjans de comunicació, no tinguin la indecència de dir que el castellà està en perill d'extinció a Catalunya quan més de la meitat de gent que hi ha aquí el sap parlar. O sí, perquè amb aquesta indecència s'emmetzina i es controla la població, i això és admirable des d'un punt de vista purament capitalista. Bingo.
Fem quelcom. O no. La humanitat sempre ha funcionat igual; de fet, dubto que aquest immens teatre mil·lenari canviï el seu guió. Sempre estarem condemnats a entrebancar-nos amb la mateixa pedra. Jo, personalment, ja m'he desapuntat del teatre. Algú ve amb mi? O se'm prendrà per la ovella que s'ha escapat del ramat i deslligaran el gos perquè em clavi els ullals al coll?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
S'entén tot el que vols expressar, tan sols remarco el següent: ser una ovella negra no et dóna la raó, no els prohibeix atacar-te, no t'endús res de bo, només ets un resultat forçat d'aquesta societat, d'aquest sistema polític que va cap enrere, d'aques sistema que es riu a les nostres cares. Si deixessim d'escoltar al que la ràdio volen que sentim o deixessim de mirar el que a la televisió volen que veiem...potser aniriem a Madrid i jutjariem per nosaltres mateixos, o vindrien aquí i farien el mateix.
És trist que ja no tinguem en què creure, és trist que no es pugui confiar en res, perquè tot en el que "volem" creure ens enganya, ens decepciona o simplement ja no ens esforçem en fer-ho. Entenc que siguis una ovella negra, i enténc que simplement em facis pena.
Tanmateix jo, he de dir, que fa poc encara defensava sempre una miqueta més a Catalunya davant Madrid (o qualsevol altre part de l'estat, perquè sembla que a Madrid els la tinguem jurada), tenia l'esperança que hi havia un bo en aquesta història, i per la informació que en tenia,d'aquesta en formava part jo, ara bé: ja no en vull saber res, ja n'estic fins els collons (i no en tinc) de tota aquesta merda, si hem arribat fins aquí és que la cosa és greu. Prefereixo seguir-te a tu que perdre el temps amb algo que m'enganya.
M'agradaria que algún dia tinguessim opinió pròpia no per escollir, sinó per crear una nova opció a seguir. Alehsores no ens importarà el que els mitjans de comunicació parlin, nosaltres haurem començat a pensar.
O no som (mai més ben dit oi Joan?) res cogitans? Jo no sóc Snows.
bé juanitu veig que tornes als principis...bé!
És que entre l'antonia tres (allò que en diuen antena tres crec) i el trevetresianisme pro-Cuní (mona del parc juràssic que es conjunta les ulleres amb les corvates que li paguem)poques diferències!
Bah, ara no tinc ganes d'argumentar-te perquè al cap i a la fi saps perfectament com en rajaria i riuríem, segueeix així, escriu, escriu...
C.
Violeta,
El fet de ser una ovella negra no em dóna la raó, sinó el simple fet que jo cregui que la tinc, ja que ningú no té més raó que els altres en política, tot són opinions. La raó, en aquest terreny, es converteix en quelcom personal i (in)transferible.
Entens que sigui una ovella negra i "simplement et faci pena"? Em sembla bé que te'n faci, però no esbrino el perquè.
Molt encertat això de res cogitans!
...no tenir res en què "creure" no és massa mala notícia. És, més aviat, positiu. Pensar, és una altra cosa. Pensar, crear, cantar, ballar, esculpir, prendre el sol, escriure poemes, estudiar, pintar, dormir, beure'es un got de vi fresquet, plantar plantes, podar les moreres, regalar roses, regalar llibres, fer pastissos de poma amb panses i una mica de rom, anar a veure l'àvia i fer-li un bon parell de petons a cada galta, seduir la veïna (o el veí), anar al cinema, anar en bicicleta, córrer, fer-se un te, refer les persianes velles, tocar la flauta (o el violí, el piano, la trompeta...), jugar a cartes, escriure cartes, anar a buscar cargols, llegir, llegir més, tornar a llegir, visitar la ciutat de Pompeia, besar-se, fer massatges, que et facin massatges, saltar amb la corda, col·leccionar papallones vives, gaudir de l'amistat i de la contemplació de la bellesa, estimar-se, aprendre, escoltar més música, riure, plorar, emocionar-se..........n'hi ha tantíssimes de coses a fer quan ja no queda res per "creure"... i sobretot, la cosa principal, queda: viure, viure la vida, ara, l'única, aquí, el temps que s'escola mentre escrivim... (salutacions a la violeta?, mineral?, res cogitans?, res divina?... res de res!!!)
vulguis o no... tots ens assemblem tantíssim. encara que l'odïs realment t'odies a tu mateix, som el mirall del que no volem totalment al contrari, som paradoxes. millor sigues tu mateix i no odïs els que siguin ells mateixos... això en el millor dels casos.
Publica un comentari a l'entrada