Tots tenim tendència a pensar que això de les drogoaddiccions és quelcom extern a nosaltres -clar que sovint obviem que el tabac i l'alcohol, tan socialment acceptats, també formen part del mateix sac-, que només pertany a les classes socials baixes i que es troben en cercles marginals on hi predomina la criminalitat i la pobresa. Bé, potser és un bon moment per desfer-nos d'algun que altre tòpic...
Facilitat per cannabisymas.com
Aquest bon documental de la National Geographic recrea, no sense alguna dosi extra de dramatisme i exageració, el món de l'addicció a l'heroïna, una de les drogues més destructives que hi ha; quins són els seus orígens i el seu procés d'elaboració i transport, des que és extret l'opi de les roselles afganeses fins que l'heroïna arriba a la vena del consumidor. No us el perdeu!
Per cert, abstingueu-vos si les agulles us provoquen angúnia!
19.1.10
...bons auguris?
Després de mesos -i anys!- d'aixecar veus en contra; després de recollir signatures ja fos a Internet o a peu de carrer; després d'innumerables queixes formals, cartes, declaracions públiques, documents, ressò mediàtic i batalles legals... sembla que els de dalt han parat l'orella.
La SGAE (Sociedad Española de Autores y Editores), destacada entre altres empreses del sector encarregat de la gestió de la propietat intel·lectual, ha estat criticada en un informe elaborat per la Comissió Nacional de Competència, organisme públic amb poder judicial per a prohibir accions de competència deslleial. Aquest informe demana una reforma íntegra de la actual Llei de Propietat Intel·lectual, argumentant que la poca competència del sector permet a empreses com la SGAE -sí, ja és el segon cop que ho poso, empreses- exercir pràctiques monopolitzadores i imposar tarifes i cànons desorbitats, així com entorpir l'activitat dels internautes o dels usuaris del mercat tradicional. I us preguntareu, com pot ser que una empresa privada tingui el poder d'imposar cànons i gravàmens no només a gairebé la totalitat de suports digitals que comprem -com televisors, reproductors de música o ordinadors, per citar-ne alguns...-, sinó que també es troba emparada tant econòmicament com legislativa pel govern i, per tant, esdevé un organisme privat plenipotenciari en l'àmbit de la propietat intel·lectual?
La resposta és tan incerta com necessària. Mentre no es trobi, continuarem sotmesos indefectiblement als flagrants atemptats contra la llibertat de distribució de cultura que aquesta empresa duu a terme.
No obstant, convé matisar: és obvi que els autors han de tenir ple dret sobre les seves obres i decidir quin grau de divulgació legal poden tenir aquestes, així com també tenen el dret de percebre beneficis econòmics per les seves creacions; cal tenir en compte que molts autors, des de músics fins a escriptors, viuen d'això: de la venda d'allò que creen. Fins aquí podem estar més o menys d'acord.
Però ara ve l'estafa de la qual som víctimes. Tal i com estipula la Llei de Propietat Intel·lectual, tots els usuaris que comprem qualsevol tipus de suport digital paguem un impost preventiu que "assumeix i preveu la possibilitat d'un ús il·lícit del citat suport". De què serveix, ergo, la persecució que va iniciar fa temps la SGAE -i que ha portat a situacions deplorables- si ja hem pagat el preu de la nostra llibertat? Per què continuen emprenent accions legals contra pàgines web i fins i tot contra usuaris si la multa ja havia estat pagada obligatòriament amb anterioritat?
L'aprofitament d'aquest buit legal -o complot governamental, qui sap...- per part de la SGAE ha portat a situacions tristament còmiques, com la imposició del cobrament del cànon a les perruqueries que tinguin encesa la ràdio o, fins i tot, a les associacions i juntes que organitzen festes populars sense ànim de lucre com la dels Moros y Cristianos a Alacant. En la majoria de casos, els jutges dicten sentència a favor de la SGAE.
Així doncs, tots podem ser víctimes de la SGAE. Vigileu si escolteu una cançó no original al vostre reproductor de música i teniu la mala sort de trobar-vos amb un inspector de la citada empresa, ja que podrien produir-se conseqüències legals.
Però, com deia al començar l'article d'avui, potser això canvia. Potser el monopoli del robatori legal i indiscriminat desapareixerà, i sorgiran altres empreses similars a la SGAE, i tindrem el dubtós luxe de ballar amb una dama diferent a cada cançó. O no. Qui sap si arribarà el dia en que el més important de la cultura no serà el preu a pagar, sinó els fruits que la societat obtingui d'ella.
La SGAE (Sociedad Española de Autores y Editores), destacada entre altres empreses del sector encarregat de la gestió de la propietat intel·lectual, ha estat criticada en un informe elaborat per la Comissió Nacional de Competència, organisme públic amb poder judicial per a prohibir accions de competència deslleial. Aquest informe demana una reforma íntegra de la actual Llei de Propietat Intel·lectual, argumentant que la poca competència del sector permet a empreses com la SGAE -sí, ja és el segon cop que ho poso, empreses- exercir pràctiques monopolitzadores i imposar tarifes i cànons desorbitats, així com entorpir l'activitat dels internautes o dels usuaris del mercat tradicional. I us preguntareu, com pot ser que una empresa privada tingui el poder d'imposar cànons i gravàmens no només a gairebé la totalitat de suports digitals que comprem -com televisors, reproductors de música o ordinadors, per citar-ne alguns...-, sinó que també es troba emparada tant econòmicament com legislativa pel govern i, per tant, esdevé un organisme privat plenipotenciari en l'àmbit de la propietat intel·lectual?
La resposta és tan incerta com necessària. Mentre no es trobi, continuarem sotmesos indefectiblement als flagrants atemptats contra la llibertat de distribució de cultura que aquesta empresa duu a terme.
No obstant, convé matisar: és obvi que els autors han de tenir ple dret sobre les seves obres i decidir quin grau de divulgació legal poden tenir aquestes, així com també tenen el dret de percebre beneficis econòmics per les seves creacions; cal tenir en compte que molts autors, des de músics fins a escriptors, viuen d'això: de la venda d'allò que creen. Fins aquí podem estar més o menys d'acord.
Però ara ve l'estafa de la qual som víctimes. Tal i com estipula la Llei de Propietat Intel·lectual, tots els usuaris que comprem qualsevol tipus de suport digital paguem un impost preventiu que "assumeix i preveu la possibilitat d'un ús il·lícit del citat suport". De què serveix, ergo, la persecució que va iniciar fa temps la SGAE -i que ha portat a situacions deplorables- si ja hem pagat el preu de la nostra llibertat? Per què continuen emprenent accions legals contra pàgines web i fins i tot contra usuaris si la multa ja havia estat pagada obligatòriament amb anterioritat?
L'aprofitament d'aquest buit legal -o complot governamental, qui sap...- per part de la SGAE ha portat a situacions tristament còmiques, com la imposició del cobrament del cànon a les perruqueries que tinguin encesa la ràdio o, fins i tot, a les associacions i juntes que organitzen festes populars sense ànim de lucre com la dels Moros y Cristianos a Alacant. En la majoria de casos, els jutges dicten sentència a favor de la SGAE.
Així doncs, tots podem ser víctimes de la SGAE. Vigileu si escolteu una cançó no original al vostre reproductor de música i teniu la mala sort de trobar-vos amb un inspector de la citada empresa, ja que podrien produir-se conseqüències legals.
Però, com deia al començar l'article d'avui, potser això canvia. Potser el monopoli del robatori legal i indiscriminat desapareixerà, i sorgiran altres empreses similars a la SGAE, i tindrem el dubtós luxe de ballar amb una dama diferent a cada cançó. O no. Qui sap si arribarà el dia en que el més important de la cultura no serà el preu a pagar, sinó els fruits que la societat obtingui d'ella.
16.1.10
De com la vida canvia
És un noi, i es troba a la fina franja que separa la infància de l'adultesa. Ell creix, madura, es descobreix a si mateix, assumeix la seva homosexualitat. El seu pare és del Líban; la mare, catalana. El seu pare, que sospita de les possibles tendències del seu fill, en professa un rebuig rotund. La mare calla.
Tot i no haver complert els setze, s'entrega a la veritat i decideix reconèixer la seva orientació sexual. Les conseqüències són immediates: el pare es posa en contacte amb uns suposats científics d'Anglaterra especialitzats en tractaments neurològics per a l'eliminació d'aquesta presumpta anormalitat. La mare calla. Tot seguit, el pare nega la potestat del seu fill i se'n desentén completament. La mare calla. El seu germà petit, de dotze anys, és l'únic que li mostra un recolzament incondicional.
El pare ja no és a casa. Fa mesos que va marxar: no vol compartir sostre amb algú que ja no considera fill seu. Quan truca per saber com es troben la mare i el germà petit, evita parlar amb ell. La mare calla.
Depressió. Ell ja no té pare. Rep una indiferent fredor de la seva mare. El seu germà, tot i la seva curta edat, li ofereix tot el seu amor.
I deixa d'anar a l'escola. Se sent sol, terriblement sol, privat de l'imprescindible i legítim recolzament familiar que li pertocaria en la seva situació, tant per l'edat com pels esdeveniments.
I pensa en el suïcidi. La fragilitat emocional és tanta que es veu forçat a dur-lo a terme. Perd la consciència poc després d'haver engolit la barreja suposadament mortal de medicaments. Quan es desperta, es troba ingressat a l'hospital de Sant Joan de Déu. El pare s'ha negat a visitar-lo. La mare, tot i trobar-se en estat de shock, afirma que el seu fill ha comès un acte nefast per tal de cridar l'atenció.
I ell plora, esperant que algun dia pugui sortir d'aquesta ofegant situació.
Tot i no haver complert els setze, s'entrega a la veritat i decideix reconèixer la seva orientació sexual. Les conseqüències són immediates: el pare es posa en contacte amb uns suposats científics d'Anglaterra especialitzats en tractaments neurològics per a l'eliminació d'aquesta presumpta anormalitat. La mare calla. Tot seguit, el pare nega la potestat del seu fill i se'n desentén completament. La mare calla. El seu germà petit, de dotze anys, és l'únic que li mostra un recolzament incondicional.
El pare ja no és a casa. Fa mesos que va marxar: no vol compartir sostre amb algú que ja no considera fill seu. Quan truca per saber com es troben la mare i el germà petit, evita parlar amb ell. La mare calla.
Depressió. Ell ja no té pare. Rep una indiferent fredor de la seva mare. El seu germà, tot i la seva curta edat, li ofereix tot el seu amor.
I deixa d'anar a l'escola. Se sent sol, terriblement sol, privat de l'imprescindible i legítim recolzament familiar que li pertocaria en la seva situació, tant per l'edat com pels esdeveniments.
I pensa en el suïcidi. La fragilitat emocional és tanta que es veu forçat a dur-lo a terme. Perd la consciència poc després d'haver engolit la barreja suposadament mortal de medicaments. Quan es desperta, es troba ingressat a l'hospital de Sant Joan de Déu. El pare s'ha negat a visitar-lo. La mare, tot i trobar-se en estat de shock, afirma que el seu fill ha comès un acte nefast per tal de cridar l'atenció.
I ell plora, esperant que algun dia pugui sortir d'aquesta ofegant situació.
15.1.10
Un forat a l'ànima del soul
La llegenda del soul i el R&B Teddy Pendergrass (Philadelphia, USA, 1950), va morir abans d'ahir a la seva ciutat de tota la vida. Motiu? Càncer - més d'una de cada deu persones al món moren a causa d'aquest tipus de malaltia. Ja no ens queda sinó escoltar amb delit la seva dolça veu...
12.1.10
Telemadrid, Intereconomía, Catalunya i Espanya i similars històries...
Potser caldria veure primer el vídeo...
Tots sabem que Telemadrid és la cadena-titella del grup polític que governa a Madrid, és a dir, el PP de la senyora Aguirre. Aquí passa com amb totes les cadenes informatives públiques -TV3 també, senyors...- o privades: mengen de la mà que els dóna de menjar -sense anar més lluny, Telecinco ofereix el que ofereix perquè està controlada pel grup Mediaset, propietat del sr. Silvio Berlusconi, l'imperator corrupte d'una Itàlia de dretes i poderós empresari; Antena 3 està controlat pel Grupo Planeta, dirigit pel sr. Lara, conegut empresari de la dreta, etc.-, i això suposa fer el que els d'amunt manen.
Em fa molta gràcia que tota la gent que demana el tancament de Telemadrid o d'Intereconomía -curiós és que la majoria d'aquestes persones també defensen les llibertats personals, la independència de Catalunya i altres cosetes...quina contradicció! I ja ni esmento el famós grupet del Facebook titulat "Per la il·legalització dels partits de dretes"...- no sigui capaç de veure, també, el gran nacionalisme que deixa anar TV3 en tots els seus programes, inclosos els informatius. Que potser només veiem la part de realitat que ens interessa?
Continuant en aquesta línia, caldria comentar que, com que la majoria de canals informatius d'aquest país de pandereta són partidistes, des de Galícia fins a Sevilla passant per Barcelona, no ens podem quedar només amb el que vulguem. Per tenir una opinió decent no ens hem de limitar a veure i empatxar-nos d'allò que ens agrada segons la ideologia de cadascú, sinó que també hem de veure l'altra cara de la realitat, conèixer bé quines són les altres tendències. Per posar-ho fàcil: oi que no és aconsellable entrar al Corte Inglés a les rebaixes i agafar els primers pantalons que es vegin sense prendre-s'ho amb calma i fer una ullada a la resta? Ergo, amb això passa el mateix. Un cop informats de tot el que es cou, ja triarem el que s'avingui més amb les nostres preferències personals. Però és clar, sempre és més fàcil quedar-nos amb allò fàcil i ràpid...així va el país: confrontats els uns als altres, escampant i potenciant un odi desbocat, un odi cíclic alimentat, bàsicament, per aquells dels que sempre ens queixem: els polítics i els grans empresaris. Cridem molt, protestem molt i tot això, però ho fem tan indignantment malament que acabem tocant a la perfecció els compassos que aquests senyors que tant insultem -es fan dir polítics/homes de negocis- volen. És que els ho posem taaaan fàcil...avancem en massa d'ovelles on els pastors ens dirigeixen. I us diré una cosa: els més radicals són els més obedients del ramat, perquè són els primers en deixar-se emportar per aquest odi...irracional, com un animal. No hi ha més.
Senyors, no gastem tanta energia i saliva en posar el crit al cel cada cop que Telemadrid o El Mundo -per no dir qualsevol altre mitjà de comunicació- publiquen una de les seves "aberracions", que no són més que el reflex d'una part de la realitat, la que els interessa. En comptes d'això, dediquem-nos a mirar més enllà de la pantalla o del paper, deixem una mica de banda el que "portem al cor" -ho poso entre cometes perquè ja no se sap si és per moda, per manipulació mental o per tradició familiar- i utilitzem el sentit comú. Ja està bé de defensar la pau, la igualtat i la solidaritat i alhora -quina paradoxa!- mostrar un odi visceral envers Madrid, el PP o la botiguera que parla en castellà. Perquè un mateix no es pot titllar de liberal i progre i escandalitzar-se tan fàcilment a les primeres de canvi.
El nacionalisme és lloable quan l'amor no es queda dins de les fronteres sinó que surt a l'exterior. Aquest nacionalisme, senyors, és utòpic. L'únic nacionalisme que existeix de debò és aquell que uneix a la massa tot posant-hi un enemic comú, o més d'un. Collonut, tu. Si la ideologia nacionalista va d'acord amb l'existència d'aquest enemic -cosa ja bastant trista de per si-, d'acord. Però encara és pitjor l'existència d'un enemic en una ideologia presumptament progressista.
Quant al vídeo -que comentaré breument-, cal dir que és un documental on s'hi ha inclòs només la part de la realitat que interessava a Telemadrid; per tant, només s'han inclòs les gravacions ocultes als centres on, efectivament, només s'educa en català. Com si no hi hagués l'opció de trobar educació en castellà amb la tradició catòlica i conservadora que hi ha disseminada per tot el territori...
Ara bé, també és cert que, en la seva campanya per tal de "salvar la nostra llengua abans que no mori", a la Generalitat se li ha anat una mica el braç, com amb la llei que obliga a qualsevol establiment a tenir el rètol en català. I després, sobretot, ens autodenominem plurals i oberts, perquè queda bé dir-ho. Tanmateix, senyors polítics i businessmen controladors dels mitjans de comunicació, no tinguin la indecència de dir que el castellà està en perill d'extinció a Catalunya quan més de la meitat de gent que hi ha aquí el sap parlar. O sí, perquè amb aquesta indecència s'emmetzina i es controla la població, i això és admirable des d'un punt de vista purament capitalista. Bingo.
Fem quelcom. O no. La humanitat sempre ha funcionat igual; de fet, dubto que aquest immens teatre mil·lenari canviï el seu guió. Sempre estarem condemnats a entrebancar-nos amb la mateixa pedra. Jo, personalment, ja m'he desapuntat del teatre. Algú ve amb mi? O se'm prendrà per la ovella que s'ha escapat del ramat i deslligaran el gos perquè em clavi els ullals al coll?
Tots sabem que Telemadrid és la cadena-titella del grup polític que governa a Madrid, és a dir, el PP de la senyora Aguirre. Aquí passa com amb totes les cadenes informatives públiques -TV3 també, senyors...- o privades: mengen de la mà que els dóna de menjar -sense anar més lluny, Telecinco ofereix el que ofereix perquè està controlada pel grup Mediaset, propietat del sr. Silvio Berlusconi, l'imperator corrupte d'una Itàlia de dretes i poderós empresari; Antena 3 està controlat pel Grupo Planeta, dirigit pel sr. Lara, conegut empresari de la dreta, etc.-, i això suposa fer el que els d'amunt manen.
Em fa molta gràcia que tota la gent que demana el tancament de Telemadrid o d'Intereconomía -curiós és que la majoria d'aquestes persones també defensen les llibertats personals, la independència de Catalunya i altres cosetes...quina contradicció! I ja ni esmento el famós grupet del Facebook titulat "Per la il·legalització dels partits de dretes"...- no sigui capaç de veure, també, el gran nacionalisme que deixa anar TV3 en tots els seus programes, inclosos els informatius. Que potser només veiem la part de realitat que ens interessa?
Continuant en aquesta línia, caldria comentar que, com que la majoria de canals informatius d'aquest país de pandereta són partidistes, des de Galícia fins a Sevilla passant per Barcelona, no ens podem quedar només amb el que vulguem. Per tenir una opinió decent no ens hem de limitar a veure i empatxar-nos d'allò que ens agrada segons la ideologia de cadascú, sinó que també hem de veure l'altra cara de la realitat, conèixer bé quines són les altres tendències. Per posar-ho fàcil: oi que no és aconsellable entrar al Corte Inglés a les rebaixes i agafar els primers pantalons que es vegin sense prendre-s'ho amb calma i fer una ullada a la resta? Ergo, amb això passa el mateix. Un cop informats de tot el que es cou, ja triarem el que s'avingui més amb les nostres preferències personals. Però és clar, sempre és més fàcil quedar-nos amb allò fàcil i ràpid...així va el país: confrontats els uns als altres, escampant i potenciant un odi desbocat, un odi cíclic alimentat, bàsicament, per aquells dels que sempre ens queixem: els polítics i els grans empresaris. Cridem molt, protestem molt i tot això, però ho fem tan indignantment malament que acabem tocant a la perfecció els compassos que aquests senyors que tant insultem -es fan dir polítics/homes de negocis- volen. És que els ho posem taaaan fàcil...avancem en massa d'ovelles on els pastors ens dirigeixen. I us diré una cosa: els més radicals són els més obedients del ramat, perquè són els primers en deixar-se emportar per aquest odi...irracional, com un animal. No hi ha més.
Senyors, no gastem tanta energia i saliva en posar el crit al cel cada cop que Telemadrid o El Mundo -per no dir qualsevol altre mitjà de comunicació- publiquen una de les seves "aberracions", que no són més que el reflex d'una part de la realitat, la que els interessa. En comptes d'això, dediquem-nos a mirar més enllà de la pantalla o del paper, deixem una mica de banda el que "portem al cor" -ho poso entre cometes perquè ja no se sap si és per moda, per manipulació mental o per tradició familiar- i utilitzem el sentit comú. Ja està bé de defensar la pau, la igualtat i la solidaritat i alhora -quina paradoxa!- mostrar un odi visceral envers Madrid, el PP o la botiguera que parla en castellà. Perquè un mateix no es pot titllar de liberal i progre i escandalitzar-se tan fàcilment a les primeres de canvi.
El nacionalisme és lloable quan l'amor no es queda dins de les fronteres sinó que surt a l'exterior. Aquest nacionalisme, senyors, és utòpic. L'únic nacionalisme que existeix de debò és aquell que uneix a la massa tot posant-hi un enemic comú, o més d'un. Collonut, tu. Si la ideologia nacionalista va d'acord amb l'existència d'aquest enemic -cosa ja bastant trista de per si-, d'acord. Però encara és pitjor l'existència d'un enemic en una ideologia presumptament progressista.
Quant al vídeo -que comentaré breument-, cal dir que és un documental on s'hi ha inclòs només la part de la realitat que interessava a Telemadrid; per tant, només s'han inclòs les gravacions ocultes als centres on, efectivament, només s'educa en català. Com si no hi hagués l'opció de trobar educació en castellà amb la tradició catòlica i conservadora que hi ha disseminada per tot el territori...
Ara bé, també és cert que, en la seva campanya per tal de "salvar la nostra llengua abans que no mori", a la Generalitat se li ha anat una mica el braç, com amb la llei que obliga a qualsevol establiment a tenir el rètol en català. I després, sobretot, ens autodenominem plurals i oberts, perquè queda bé dir-ho. Tanmateix, senyors polítics i businessmen controladors dels mitjans de comunicació, no tinguin la indecència de dir que el castellà està en perill d'extinció a Catalunya quan més de la meitat de gent que hi ha aquí el sap parlar. O sí, perquè amb aquesta indecència s'emmetzina i es controla la població, i això és admirable des d'un punt de vista purament capitalista. Bingo.
Fem quelcom. O no. La humanitat sempre ha funcionat igual; de fet, dubto que aquest immens teatre mil·lenari canviï el seu guió. Sempre estarem condemnats a entrebancar-nos amb la mateixa pedra. Jo, personalment, ja m'he desapuntat del teatre. Algú ve amb mi? O se'm prendrà per la ovella que s'ha escapat del ramat i deslligaran el gos perquè em clavi els ullals al coll?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
