16.1.10

De com la vida canvia

És un noi, i es troba a la fina franja que separa la infància de l'adultesa. Ell creix, madura, es descobreix a si mateix, assumeix la seva homosexualitat. El seu pare és del Líban; la mare, catalana. El seu pare, que sospita de les possibles tendències del seu fill, en professa un rebuig rotund. La mare calla.
Tot i no haver complert els setze, s'entrega a la veritat i decideix reconèixer la seva orientació sexual. Les conseqüències són immediates: el pare es posa en contacte amb uns suposats científics d'Anglaterra especialitzats en tractaments neurològics per a l'eliminació d'aquesta presumpta anormalitat. La mare calla. Tot seguit, el pare nega la potestat del seu fill i se'n desentén completament. La mare calla. El seu germà petit, de dotze anys, és l'únic que li mostra un recolzament incondicional.
El pare ja no és a casa. Fa mesos que va marxar: no vol compartir sostre amb algú que ja no considera fill seu. Quan truca per saber com es troben la mare i el germà petit, evita parlar amb ell. La mare calla.
Depressió. Ell ja no té pare. Rep una indiferent fredor de la seva mare. El seu germà, tot i la seva curta edat, li ofereix tot el seu amor.
I deixa d'anar a l'escola. Se sent sol, terriblement sol, privat de l'imprescindible i legítim recolzament familiar que li pertocaria en la seva situació, tant per l'edat com pels esdeveniments.

I pensa en el suïcidi. La fragilitat emocional és tanta que es veu forçat a dur-lo a terme. Perd la consciència poc després d'haver engolit la barreja suposadament mortal de medicaments. Quan es desperta, es troba ingressat a l'hospital de Sant Joan de Déu. El pare s'ha negat a visitar-lo. La mare, tot i trobar-se en estat de shock, afirma que el seu fill ha comès un acte nefast per tal de cridar l'atenció.

I ell plora, esperant que algun dia pugui sortir d'aquesta ofegant situació.

3 comentaris:

Unknown ha dit...

Llegeixo. Les frases m'evoquen imatges que em fan sentir injustícia.
Pateixo. Se'm fa difícil no estirar el braç per ajudar al noi a sortir d'aquesta ofegant situació.
Callo... encara que tinc ganes de cridar.
Penso. Un gran escrit, segurament més efectiu que un crit.

Tornaré a perdre'm per aquests paratges, segur.

John Carrawell ha dit...

Hola Bernat, gràcies per llegir el blog!

La situació que he descrit ha passat en un entorn proper al meu, i els fets que em van explicar són massa tristos per expressar-los en paraules. Per desgràcia, aquest tipus d'històries -cadascuna d'elles amb els seus propis intríngulis- són presents en el dia a dia de moltes famílies, la majoria de les quals acaben destruïdes emocionalment i fins i tot física. És una autèntica pena...

Una abraçada!

violeta-mineral ha dit...

"No és normal, és contranatural, com ens reproduïm si no és homes amb dones? Jo no estic en contra d'ells (o sí) però acceptem que no és natural".
Bé, em sembla que el problema està en l'associació del sexe amb l'amor. M'explico, dos homes que s'estimen s'estimen, no estàn dient que la relació entre ells sigui només sexual (és evident que hi haurà casos en que sí, però primer centrem-nos en l'afirmació citada anteriorment). Si dues persones s'estimen qui és aquella que els hi diu que la seva relació no és natural? L'amor no té perquè ser sexe, i el sexe no té perquè ser la reproducció en sí. Des de quan? Ho trobo algo completament horrible i sense sentit. És una aberració a la paraula "amor" amb tot el seu sentit i significat. Dos dones que s'atreuen en un sentit diferent al de l'amistat no estàn pactant i firmant una no reproducció per la humanitat ni res d'això, no signen cap contracte que digui que no participaràn en el nostre desenvolupament com a nació o poble o món. Dues dones que s'atrauen posen de manifest una estima que no té res a veure amb el sexe o amb la reproducció.
És evident que hi haurà nois que entre ells tinguin tan sols una relació íntima que no sigui parlar, però segueixo sense veure l'associació del plaer amb la reproducció.Qui són aquells que es veuen amb dret de dir com ha de ser el nostre plaer? Des de quan tan sols el podem experimentar d'una manera o una altre? El plaer de saber que fent l'amor durás una vida és una cosa. El plaer entre dues persones amb altres objectius és un altre. Però és plaer.

pd: perdó pel retràs, torno a estar inspirada ;)