Scott Joplin: el geni del ragtime

The Entertainer




Stoptime Rag




Pineapple Rag






Aquest aire encisador de saloon americà...

4t moviment de la 9a simfonia de Beethoven, dirigida per H. von Karajan

Tot i ser conegut aquí i a l'Àfrica profunda, no deixaré passar l'ocasió per elogiar la genuïnitat del gran Ludwig van -conegut així a A Clockwork Orange, de l'artista del cel·luloide Kubrick- i també la destresa del mestre Karajan a l'hora de dirigir aquesta peça sublim.




Cuideu-vos i tapeu-vos del fred, no sigui cas que agafeu un refredat!

Preparats, llestos... ja?

Fa un parell de nits vaig tenir l'oportunitat de poder sopar amb els meus tiets, una cita que, a causa de la incompatibilitat d'horaris i de l'atrafegat dia a dia que portem, és poc habitual i em dóna la opció de mantenir conversa prolongada amb adults - fet que generalment només em passa amb els meus pares-. Com que la cortesia recíproca i les lleis no escrites del bon humà sempre ens porten a preguntar-nos sobre la vida de forma bastant superficial, la conversa se'm va presentar, d'entrada, llarga i avorrida.
Però no! Em vaig endur una bona sorpresa quan les típiques preguntes sobre els estudis -[...]"Ai, nen, les notes et van bé? Ja estudies prou? Tens clar quina carrera faràs?"[...]- que m'anaven fent van esdevenir elogis a la meva pressumpta aplicació, i alhora va aflorar la crítica a la societat. I el millor de tot és que, d'una vegada per totes, els meus tiets van deixar de menjar-me l'orella i van consagrar-se exclusivament a un nou i candent tema! A aquestes alçades, no vaig dubtar a llançar-me a la piscina del debat... allò prometia.

Les anècdotes de la adolescència dels meus tiets -memòries vivents del maig del 68- estaven sucades de ple amb la salsa d'una època difícil i canviant. Una època en què els joves prenien la iniciativa i s'alçaven com el nou motor de les societats i, en definitiva, de l'estirp sencera. Segons les seves mateixes paraules, una lluita dedicada al progrés i a les oportunitats de vida.
Tot això, enmig d'un sopar d'entrecots i amanides carregades, prenia una flaire revolucionària molt exagerada, però no és això el que ens importava. La gràcia de fer aquest retrat oral era, ni més ni menys, poder fer després la comparació previsible amb la joventut d'avui dia. El joc no dictat anava així: jo em limitava a explicar com és el meu entorn social i ells efectuaven la comparació. Per suposat, tot ben regat amb opinions dels meus tiets i meves, alhora que regàvem les amanides amb oli d'oliva.

Arribats a aquest punt, trobo innecessari continuar centrant el tema principal en el sopar; ara aquest queda relegat a la situació de conte marc, si així ho voleu.

L'home té, segons el meu punt de vista, una capacitat notable de fer grans avenços, però també grans reaccions que deixen en no-res els avenços aconseguits. Dit això, us imaginareu per on va la cosa. Resumit en una sola frase: el jovent actual està dinamitant el progrés iniciat pels nostres pares.

És força curiós que la irrupció de les noves tecnologies i la consolidació del benestar a gairebé totes les cases del país hagin portat més caos que profit. Per una part és collonut que puguem gaudir d'uns privilegis que fa 40, 30 o fins i tot 20 anys eren impensables; no obstant, aquestes facilitats han acabat per trastornar-nos la personalitat i convertir-nos en éssers sense propòsits realment vàlids pel futur, sense ideals pels quals lluitar -lluitar de veritat, no lluir samarretes del Ché o independentistes-, sense veritable ànim de superació. Mentre els adults es troben imbuïts en crisis, treball i altres afers que de moment no ens esquitxen directament, nosaltres ens dediquem a viure en una bombolla de consumisme i de "què-faré-aquest-cap-de-setmana" i "què-serà-lo-pròxim-que-em-comprin". Gràcies a uns medis de comunicació que ens conviden a no fer absolutament res i dedicar-nos a viure la vida de la mà del plaer absolut i d'un Estat que ens dóna tanta subvenció i tanta beca i tanta òstia, ens creiem que tenim la vida solucionada i que el futur...bah, el futur queda llunyà i clar, com que ara la màxima horaciana "Tempus fugit, Carpe Diem" s'ha popularitzat tant entre la massa de joves que ha perdut ja tot el seu significat original, doncs anem tots a divertir-nos!
Jo sóc el primer en tenir ganes de festa, en voler sortir i en passar-m'ho bé, però la vida no és una línia plana i té molts elements circumstancials que ens obliguen a tenir altres ocupacions. Ho podem fer tot i tenim els mitjans per equilibrar el nostre dia a dia de milions de formes diferents. Però no. Els nens i nenes d'avui en dia volem viure molt bé i efectuar els mínims esforços. Sí, podem viure molts anys sent paràsit dels nostres pares i que les etapes de la vida vagin transcorrent, fins que ens començarem a adonar que tenim 30, 40 anys...i encara estem a casa amb la mama i el papa. I que la millor feina que hem tingut -evidentment, res de contractes que no siguin temporals- ha estat la d'enganxador de cartells publicitaris. Llavors és quan ens agradaria tenir una feina estable, una família i una casa pròpia on viure per ser feliços. Però se'ns ha passat l'arròs i no tenim cap mena d'estudis superiors, potser ni tan sols el batxillerat. Clar, és que quan érem joves teníem moltes ocupacions...quines? Festa, festa, festa, diversió, diversió, diversió.

Som tan inútils i ens han educat tan malament que ho hem de tenir tot ben mastegadet i comportar-nos com uns petits aristòcrates i nens de papà quan la immensa majoria som burgesos i no pas de famílies riques? Hem de tenir en compte que els nostres pares van lluitar el doble que nosaltres amb la meitat de la meitat dels mitjans que tenim ara. Definitivament, les conseqüències del benestar acaba de deixar en evidència la volubilitat humana.

El futur no es construeix sol, sinó que està a les nostres mans. Amb l'actitud passiva que s'està expandint entre el jovent no aconseguirem sinó acabar sent una massa social mediocre; només quatre gats espavilats s'hauran buscat la vida i hauran lluitat pel seu futur...tot i que serà molt trist veure com la resta del món acaba depenent del futur d'aquests quatre gats.


Salut -mental- i progrés seran fruit d'una bona educació i d'uns mitjans que s'ajustin sempre a la força de voluntat dels joves. Si hi ha desequilibri, com ara està passant, el futur esdevindrà deforme i insegur. Què ens espera? Ho sabrem en tornar de la publicitat.

La música

Sempre que es parla de música me n'adono que, tot i que la valorem força i ens agrada donar la nostra opinió sobre aquell grup o aquell altre cantant, acabem per aportar una idea molt limitada del que és realment la música. La música no és només comprar discos; la música tampoc no és anar al concert del grup o cantant de moda; la música no es limita a criticar x grup. NO.

La dimensió de la música és tan gran i tan personal que és comparable a l'univers. Ambdós comparteixen la intangibilitat i el misteri de ser inacabables. Molts em discutiran l'exemple dient que és desproporcionat, però em permeto el luxe de dir que s'equivoquen. L'equivocació que aquests cometran és conceptual: creure que la música és limitada i està regida per unes lleis establertes -maleeixo aquells qui han gosat posar límits a les manifestacions artístiques naturals- és un error que no fa justícia a la grandesa de la música.
Tanmateix, justificar la meva afirmació de forma absoluta és impossible, ja que es basa en la llibertat d'escollir si la música és limitada o no. Però aquest punt, per tant, obre un altre apartat en el debat, que és: quin és el benefici de limitar la música? Només un foll o un misàntrop s'atreviria a recolzar l'esmentada opció. La creativitat depèn directament de l'abolició dels límits, i això passa, en l'àmbit de la música, per oblidar els tòpics i ser conscients de que tot és música, que la música no només és un element sonor que ens entra per les orelles, sinó que té una part espiritual -que no religiosa- força important. Tot i que soni molt metafòric, m'agrada buscar similituds entre sentiments i música.

Posar exemples no s'escau gens ni mica, perquè la música és una expressió natural i com a tal, no té normes ni governants. Com l'univers, tampoc no es pot evadir de les lleis físiques, tot i que en ocasions la seva enorme magnitud ho posa en dubte. Qui sap...

La meva argumentació és com la d'aquell astrònom que intenta donar explicació al funcionament de tot l'univers. Es pot ser molt ambiciós, però, a diferència de les expressions naturals i l'univers, el pensament humà té limitacions -definitives?- quant a l'incògnit.

Crónicas de un perro rabioso. Parte II.

CRÓNICAS DE UN PERRO RABIOSO. PARTE II.

Es frecuente encontrar -especialmente en las grandes urbes- a cientos de conductores que poseen coches y motocicletas que rebasan insultantemente los límites acústicos permitidos. No sólo infringen la Ley por el mero hecho de poseer un vehículo de semejantes características, sino que también aprovechan para poner las revoluciones al máximo en cada semáforo en que se paran. Para acabar de rematar la faena, aceleran antes de tiempo y desaparecen a toda velocidad, dejando tras de sí una espesa humareda que, de no ser porque uno está parado, podría desencadenar un accidente aparatoso.

Pese a todo, no les culpo de todo a ellos, los conductores. No, señor. Porque todos comemos de la mano que nos da el alpiste, y si nos venden un vehículo que lanza misiles tierra-aire al son de la estridente música que bombean unos bafles de trillones de decibelios, pues nosotros lo compramos, porque nos gusta lo atractivo y lo molón por naturaleza. Como tampoco veo muy factible eso de que las grandes empresas dejen de producir coches y motos de dudosa legalidad, pues me veo obligado a criticar a los que tienen la paella por el mango; ésos que nos observan desde la más alta esfera y mueven los hilos. Políticos, gobernadores, jueces y demás fauna, ¡escuchadme! ¡No es justo prometer, legislar y luego no aplicar! Entonces nos vemos en la misma situación: somos nosotros los que acabamos pagando justos por pecadores, debido a la inutilidad de los políticos en combinación con el ánimo de lucro -faltaría más- de las empresas.

Sin embargo, esto es un insignificante detalle que se hunde dentro del inmenso y creciente cúmulo de desventajas que nos reporta vivir en la ciudad. No hace falta entrar demasiado en materia, puesto que ya saben ustedes a qué me refiero: vivienda, agua, suciedad, delincuencia, contaminación... ¿Qué va a ser lo próximo? Ante semejante lacra para un ser humilde y con ansias de tranquilidad como yo, solamente me queda la opción de exiliarme lejos de las urbes, incluso de la periferia; no contemplo otras opciones como el suicidio o el aislamiento total. De momento, claro está.

Crónicas de un perro rabioso. Parte I.

Por primera vez, y de forma directa y sin rodeos, utilizaré el castellano para escribir una serie de crónicas que mezclan experiencias personales con prejuicios varios. No pretendo entretener a nadie o crispar a aquellos que se diesen por aludidos; no, solamente lo hago por puro egoísmo y y autocomplacencia.

Asimismo, tampoco estoy aquí para pluralizar o contrastar mis opiniones con las de los lectores. Metafóricamente hablando, esto es una clase en la que el profesor imparte sin lugar a debate, al más puro estilo vieja escuela. ¿Quién es el profesor aquí? Yo. 

Basta ya de preámbulos: toca entrar en materia.

CRÓNICAS DE UN PERRO RABIOSO. PARTE I.

Como perro rabioso que soy, tengo carta blanca para berrear con escarnio sobre cualquier tema, sea o no de mi incumbencia. Por algo tenía que empezar, así que me he decidido a hablar sobre la degeneración de la noche.

Cuando hablo de "degeneración de la noche" no me refiero a la noche en sí como etapa temporal, sino que hago referencia a la noche aplicada a nosotros, al uso ocioso que hacemos de ella. Se acabaron los días de la placidez, del desmadre aderezado con gotitas de control. Ahora la balanza está tan desequilibrada que la diversión, el verdadero placer y hasta el respeto se ven arrastrados por esa marea de descerebre y vómitos. 

Cada vez es más común encontrarse adolescentes y hasta prepúberes yéndose de fiesta, pero esto no es el problema. El problema es que su escasa educación y urbanismo hacen que se desmadren, y aun así sigan creyéndose los reyes de la noche. Ver numerosas pandillas de estos desaprensivos subseres ya son el pan de cada día para el buen noctámbulo y para quienes saben disfrutar bajo el margen del respeto y del autocontrol. En el fondo, no les culpo a ellos, sino a sus tutores legales por no saber dar hostias cuando toca. Bien es sabido que la mayoría de padres son tremendamente indulgentes con sus hijos a la hora de controlar el tiempo que pasan fuera de casa por las noches y los lugares que frecuentan. Muchos de ustedes me tildarán de tirano, de coartador de las libertades, incluso de retrógrado. Pero mirémoslo desde el ángulo opuesto: ¿qué hay de positivo en pillar la borrachera madre mezclada con canutos (y váyase usted a saber qué más porquerías)? ¿Para qué correr tantos riesgos e incurrir continuamente en insultos a la tranquilidad de los demás si luego el farrero en cuestión ya no se acuerda de nada y se pasa el día vomitada tras vomitada?

Personalmente, me importa un pimiento lo que les ocurra a esos pardillos. Por mí, como si se quieren inducir embolias a martillazos. Pero todos sabemos que la libertad de unos termina donde empieza la de otros, y aquí se encuentra el punto delicado en el que quiero hurgar. Me sienta como una patada en los cojones que se extienda la moda de ser el más beodo, irresponsable y tontaina de la horda, pero aún me toca más la fibra que esta moda se contagie a otros de más edad y con supuesto sentido común. Es triste ver que cada vez quedan menos locales donde uno pueda relajarse o conversar plácidamente con un grupúsculo civilizado de amigos mientras se toman sorbos de cerveza y con música de fondo. Desgraciadamente, esta escena cada vez va más acompañada de uno o más pandillas de humanoides que emiten gritos, eructos y carcajadas que le perforan los tímpanos a un servidor, pero también dejan una terrible necesidad de reforma y limpieza social.

¿Será esto lo próximo por ver?

Vamos a peor y es imposible salir de noche sin encontrarse a hatajos de especímenes que apestan a garrafón barato y que no pueden articular palabra. Eso por no hablar de la creciente delincuencia. Con dicha situación, el respeto queda arrinconado y olvidado; anhelado por unos y absolutamente despreciado por un número cada vez mayor de gente. Un servidor, entonces, tiene que apechugar con esto y quedarse en casita, porque se le pasan las ganas de salir y que consecuentemente se le caigan los cojones al suelo ante semejante aberración.