Fa un parell de nits vaig tenir l'oportunitat de poder sopar amb els meus tiets, una cita que, a causa de la incompatibilitat d'horaris i de l'atrafegat dia a dia que portem, és poc habitual i em dóna la opció de mantenir conversa prolongada amb adults - fet que generalment només em passa amb els meus pares-. Com que la cortesia recíproca i les lleis no escrites del bon humà sempre ens porten a preguntar-nos sobre la vida de forma bastant superficial, la conversa se'm va presentar, d'entrada, llarga i avorrida.
Però no! Em vaig endur una bona sorpresa quan les típiques preguntes sobre els estudis -[...]"Ai, nen, les notes et van bé? Ja estudies prou? Tens clar quina carrera faràs?"[...]- que m'anaven fent van esdevenir elogis a la meva pressumpta aplicació, i alhora va aflorar la crítica a la societat. I el millor de tot és que, d'una vegada per totes, els meus tiets van deixar de menjar-me l'orella i van consagrar-se exclusivament a un nou i candent tema! A aquestes alçades, no vaig dubtar a llançar-me a la piscina del debat... allò prometia.
Les anècdotes de la adolescència dels meus tiets -memòries vivents del maig del 68- estaven sucades de ple amb la salsa d'una època difícil i canviant. Una època en què els joves prenien la iniciativa i s'alçaven com el nou motor de les societats i, en definitiva, de l'estirp sencera. Segons les seves mateixes paraules, una lluita dedicada al progrés i a les oportunitats de vida.
Tot això, enmig d'un sopar d'entrecots i amanides carregades, prenia una flaire revolucionària molt exagerada, però no és això el que ens importava. La gràcia de fer aquest retrat oral era, ni més ni menys, poder fer després la comparació previsible amb la joventut d'avui dia. El joc no dictat anava així: jo em limitava a explicar com és el meu entorn social i ells efectuaven la comparació. Per suposat, tot ben regat amb opinions dels meus tiets i meves, alhora que regàvem les amanides amb oli d'oliva.
Arribats a aquest punt, trobo innecessari continuar centrant el tema principal en el sopar; ara aquest queda relegat a la situació de conte marc, si així ho voleu.
L'home té, segons el meu punt de vista, una capacitat notable de fer grans avenços, però també grans reaccions que deixen en no-res els avenços aconseguits. Dit això, us imaginareu per on va la cosa. Resumit en una sola frase: el jovent actual està dinamitant el progrés iniciat pels nostres pares.
És força curiós que la irrupció de les noves tecnologies i la consolidació del benestar a gairebé totes les cases del país hagin portat més caos que profit. Per una part és collonut que puguem gaudir d'uns privilegis que fa 40, 30 o fins i tot 20 anys eren impensables; no obstant, aquestes facilitats han acabat per trastornar-nos la personalitat i convertir-nos en éssers sense propòsits realment vàlids pel futur, sense ideals pels quals lluitar -lluitar de veritat, no lluir samarretes del Ché o independentistes-, sense veritable ànim de superació. Mentre els adults es troben imbuïts en crisis, treball i altres afers que de moment no ens esquitxen directament, nosaltres ens dediquem a viure en una bombolla de consumisme i de "què-faré-aquest-cap-de-setmana" i "què-serà-lo-pròxim-que-em-comprin". Gràcies a uns medis de comunicació que ens conviden a no fer absolutament res i dedicar-nos a viure la vida de la mà del plaer absolut i d'un Estat que ens dóna tanta subvenció i tanta beca i tanta òstia, ens creiem que tenim la vida solucionada i que el futur...bah, el futur queda llunyà i clar, com que ara la màxima horaciana "Tempus fugit, Carpe Diem" s'ha popularitzat tant entre la massa de joves que ha perdut ja tot el seu significat original, doncs anem tots a divertir-nos!
Jo sóc el primer en tenir ganes de festa, en voler sortir i en passar-m'ho bé, però la vida no és una línia plana i té molts elements circumstancials que ens obliguen a tenir altres ocupacions. Ho podem fer tot i tenim els mitjans per equilibrar el nostre dia a dia de milions de formes diferents. Però no. Els nens i nenes d'avui en dia volem viure molt bé i efectuar els mínims esforços. Sí, podem viure molts anys sent paràsit dels nostres pares i que les etapes de la vida vagin transcorrent, fins que ens començarem a adonar que tenim 30, 40 anys...i encara estem a casa amb la mama i el papa. I que la millor feina que hem tingut -evidentment, res de contractes que no siguin temporals- ha estat la d'enganxador de cartells publicitaris. Llavors és quan ens agradaria tenir una feina estable, una família i una casa pròpia on viure per ser feliços. Però se'ns ha passat l'arròs i no tenim cap mena d'estudis superiors, potser ni tan sols el batxillerat. Clar, és que quan érem joves teníem moltes ocupacions...quines? Festa, festa, festa, diversió, diversió, diversió.
Som tan inútils i ens han educat tan malament que ho hem de tenir tot ben mastegadet i comportar-nos com uns petits aristòcrates i nens de papà quan la immensa majoria som burgesos i no pas de famílies riques? Hem de tenir en compte que els nostres pares van lluitar el doble que nosaltres amb la meitat de la meitat dels mitjans que tenim ara. Definitivament, les conseqüències del benestar acaba de deixar en evidència la volubilitat humana.
El futur no es construeix sol, sinó que està a les nostres mans. Amb l'actitud passiva que s'està expandint entre el jovent no aconseguirem sinó acabar sent una massa social mediocre; només quatre gats espavilats s'hauran buscat la vida i hauran lluitat pel seu futur...tot i que serà molt trist veure com la resta del món acaba depenent del futur d'aquests quatre gats.
Salut -mental- i progrés seran fruit d'una bona educació i d'uns mitjans que s'ajustin sempre a la força de voluntat dels joves. Si hi ha desequilibri, com ara està passant, el futur esdevindrà deforme i insegur. Què ens espera? Ho sabrem en tornar de la publicitat.
Però no! Em vaig endur una bona sorpresa quan les típiques preguntes sobre els estudis -[...]"Ai, nen, les notes et van bé? Ja estudies prou? Tens clar quina carrera faràs?"[...]- que m'anaven fent van esdevenir elogis a la meva pressumpta aplicació, i alhora va aflorar la crítica a la societat. I el millor de tot és que, d'una vegada per totes, els meus tiets van deixar de menjar-me l'orella i van consagrar-se exclusivament a un nou i candent tema! A aquestes alçades, no vaig dubtar a llançar-me a la piscina del debat... allò prometia.
Les anècdotes de la adolescència dels meus tiets -memòries vivents del maig del 68- estaven sucades de ple amb la salsa d'una època difícil i canviant. Una època en què els joves prenien la iniciativa i s'alçaven com el nou motor de les societats i, en definitiva, de l'estirp sencera. Segons les seves mateixes paraules, una lluita dedicada al progrés i a les oportunitats de vida.
Tot això, enmig d'un sopar d'entrecots i amanides carregades, prenia una flaire revolucionària molt exagerada, però no és això el que ens importava. La gràcia de fer aquest retrat oral era, ni més ni menys, poder fer després la comparació previsible amb la joventut d'avui dia. El joc no dictat anava així: jo em limitava a explicar com és el meu entorn social i ells efectuaven la comparació. Per suposat, tot ben regat amb opinions dels meus tiets i meves, alhora que regàvem les amanides amb oli d'oliva.
Arribats a aquest punt, trobo innecessari continuar centrant el tema principal en el sopar; ara aquest queda relegat a la situació de conte marc, si així ho voleu.
L'home té, segons el meu punt de vista, una capacitat notable de fer grans avenços, però també grans reaccions que deixen en no-res els avenços aconseguits. Dit això, us imaginareu per on va la cosa. Resumit en una sola frase: el jovent actual està dinamitant el progrés iniciat pels nostres pares.
És força curiós que la irrupció de les noves tecnologies i la consolidació del benestar a gairebé totes les cases del país hagin portat més caos que profit. Per una part és collonut que puguem gaudir d'uns privilegis que fa 40, 30 o fins i tot 20 anys eren impensables; no obstant, aquestes facilitats han acabat per trastornar-nos la personalitat i convertir-nos en éssers sense propòsits realment vàlids pel futur, sense ideals pels quals lluitar -lluitar de veritat, no lluir samarretes del Ché o independentistes-, sense veritable ànim de superació. Mentre els adults es troben imbuïts en crisis, treball i altres afers que de moment no ens esquitxen directament, nosaltres ens dediquem a viure en una bombolla de consumisme i de "què-faré-aquest-cap-de-setmana" i "què-serà-lo-pròxim-que-em-comprin". Gràcies a uns medis de comunicació que ens conviden a no fer absolutament res i dedicar-nos a viure la vida de la mà del plaer absolut i d'un Estat que ens dóna tanta subvenció i tanta beca i tanta òstia, ens creiem que tenim la vida solucionada i que el futur...bah, el futur queda llunyà i clar, com que ara la màxima horaciana "Tempus fugit, Carpe Diem" s'ha popularitzat tant entre la massa de joves que ha perdut ja tot el seu significat original, doncs anem tots a divertir-nos!
Jo sóc el primer en tenir ganes de festa, en voler sortir i en passar-m'ho bé, però la vida no és una línia plana i té molts elements circumstancials que ens obliguen a tenir altres ocupacions. Ho podem fer tot i tenim els mitjans per equilibrar el nostre dia a dia de milions de formes diferents. Però no. Els nens i nenes d'avui en dia volem viure molt bé i efectuar els mínims esforços. Sí, podem viure molts anys sent paràsit dels nostres pares i que les etapes de la vida vagin transcorrent, fins que ens començarem a adonar que tenim 30, 40 anys...i encara estem a casa amb la mama i el papa. I que la millor feina que hem tingut -evidentment, res de contractes que no siguin temporals- ha estat la d'enganxador de cartells publicitaris. Llavors és quan ens agradaria tenir una feina estable, una família i una casa pròpia on viure per ser feliços. Però se'ns ha passat l'arròs i no tenim cap mena d'estudis superiors, potser ni tan sols el batxillerat. Clar, és que quan érem joves teníem moltes ocupacions...quines? Festa, festa, festa, diversió, diversió, diversió.
Som tan inútils i ens han educat tan malament que ho hem de tenir tot ben mastegadet i comportar-nos com uns petits aristòcrates i nens de papà quan la immensa majoria som burgesos i no pas de famílies riques? Hem de tenir en compte que els nostres pares van lluitar el doble que nosaltres amb la meitat de la meitat dels mitjans que tenim ara. Definitivament, les conseqüències del benestar acaba de deixar en evidència la volubilitat humana.
El futur no es construeix sol, sinó que està a les nostres mans. Amb l'actitud passiva que s'està expandint entre el jovent no aconseguirem sinó acabar sent una massa social mediocre; només quatre gats espavilats s'hauran buscat la vida i hauran lluitat pel seu futur...tot i que serà molt trist veure com la resta del món acaba depenent del futur d'aquests quatre gats.
Salut -mental- i progrés seran fruit d'una bona educació i d'uns mitjans que s'ajustin sempre a la força de voluntat dels joves. Si hi ha desequilibri, com ara està passant, el futur esdevindrà deforme i insegur. Què ens espera? Ho sabrem en tornar de la publicitat.
