Sempre que es parla de música me n'adono que, tot i que la valorem força i ens agrada donar la nostra opinió sobre aquell grup o aquell altre cantant, acabem per aportar una idea molt limitada del que és realment la música. La música no és només comprar discos; la música tampoc no és anar al concert del grup o cantant de moda; la música no es limita a criticar x grup. NO.
La dimensió de la música és tan gran i tan personal que és comparable a l'univers. Ambdós comparteixen la intangibilitat i el misteri de ser inacabables. Molts em discutiran l'exemple dient que és desproporcionat, però em permeto el luxe de dir que s'equivoquen. L'equivocació que aquests cometran és conceptual: creure que la música és limitada i està regida per unes lleis establertes -maleeixo aquells qui han gosat posar límits a les manifestacions artístiques naturals- és un error que no fa justícia a la grandesa de la música.
Tanmateix, justificar la meva afirmació de forma absoluta és impossible, ja que es basa en la llibertat d'escollir si la música és limitada o no. Però aquest punt, per tant, obre un altre apartat en el debat, que és: quin és el benefici de limitar la música? Només un foll o un misàntrop s'atreviria a recolzar l'esmentada opció. La creativitat depèn directament de l'abolició dels límits, i això passa, en l'àmbit de la música, per oblidar els tòpics i ser conscients de que tot és música, que la música no només és un element sonor que ens entra per les orelles, sinó que té una part espiritual -que no religiosa- força important. Tot i que soni molt metafòric, m'agrada buscar similituds entre sentiments i música.
Posar exemples no s'escau gens ni mica, perquè la música és una expressió natural i com a tal, no té normes ni governants. Com l'univers, tampoc no es pot evadir de les lleis físiques, tot i que en ocasions la seva enorme magnitud ho posa en dubte. Qui sap...
La meva argumentació és com la d'aquell astrònom que intenta donar explicació al funcionament de tot l'univers. Es pot ser molt ambiciós, però, a diferència de les expressions naturals i l'univers, el pensament humà té limitacions -definitives?- quant a l'incògnit.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
...a partir d'algunes de les idees plantejades pel pitagorisme i pel platonisme, sabem ("sabem" és una manera de dir) que els planetes, en el seu anar dibuixant cercles (o el·lipses, és igual) per l'espai, en el seu anar fent temps movent-se per l'espai, FAN MÚSICA, canten potser cadascú la seva melodia (que dependrà del seu tamany, del temps de la seva òrbita, de la major o menor presència d'aigua en la seva superfície, de la més gran o més petita concentració de metalls precisos en les seves profunditats, potser fins i tot de la bellesa de les seves criatures... ves a saber!)...
...els planetes fan sonar en el seu moviment la cèlebre "simfonia de les estrelles", la seva màgica "harmonia de les esferes", una harmonia còsmica, universal, que potser nosaltres, acostumats des de fa milions d'anys a aquest enigmàtic so, hem acabat confonent amb el silenci, amb el silenci pur i musical que algunes vegades, molt de tant en tant, i sobretot lluny de les ciutats, podem escoltar...
-en el llibre de F.M. Cornford, LA FILOSOFÍA NO ESCRITA, hi ha un meravellós article sobre el tema: "La armonía de las esferas";
-en EL MERCADER DE VENECIA de Shakespeare, hi ha magnífiques referències poètiques al tema (Cornford hi insisteix);
-...i, per què no?, acabar amb una mica de música?, amb una audició de la suite orquestral ELS PLANETES de G. Holst (estrenada el 1920)?
Salut!
Gràcies pel teu extens comentari, Francesc; també per haver publicat el primer comentari en aquest blog! Si és que tot és qüestió de temps...
kar sem iskal, hvala
Publica un comentari a l'entrada