Tots tenim tendència a pensar que això de les drogoaddiccions és quelcom extern a nosaltres -clar que sovint obviem que el tabac i l'alcohol, tan socialment acceptats, també formen part del mateix sac-, que només pertany a les classes socials baixes i que es troben en cercles marginals on hi predomina la criminalitat i la pobresa. Bé, potser és un bon moment per desfer-nos d'algun que altre tòpic...
Facilitat per cannabisymas.com
Aquest bon documental de la National Geographic recrea, no sense alguna dosi extra de dramatisme i exageració, el món de l'addicció a l'heroïna, una de les drogues més destructives que hi ha; quins són els seus orígens i el seu procés d'elaboració i transport, des que és extret l'opi de les roselles afganeses fins que l'heroïna arriba a la vena del consumidor. No us el perdeu!
Per cert, abstingueu-vos si les agulles us provoquen angúnia!
19.1.10
...bons auguris?
Després de mesos -i anys!- d'aixecar veus en contra; després de recollir signatures ja fos a Internet o a peu de carrer; després d'innumerables queixes formals, cartes, declaracions públiques, documents, ressò mediàtic i batalles legals... sembla que els de dalt han parat l'orella.
La SGAE (Sociedad Española de Autores y Editores), destacada entre altres empreses del sector encarregat de la gestió de la propietat intel·lectual, ha estat criticada en un informe elaborat per la Comissió Nacional de Competència, organisme públic amb poder judicial per a prohibir accions de competència deslleial. Aquest informe demana una reforma íntegra de la actual Llei de Propietat Intel·lectual, argumentant que la poca competència del sector permet a empreses com la SGAE -sí, ja és el segon cop que ho poso, empreses- exercir pràctiques monopolitzadores i imposar tarifes i cànons desorbitats, així com entorpir l'activitat dels internautes o dels usuaris del mercat tradicional. I us preguntareu, com pot ser que una empresa privada tingui el poder d'imposar cànons i gravàmens no només a gairebé la totalitat de suports digitals que comprem -com televisors, reproductors de música o ordinadors, per citar-ne alguns...-, sinó que també es troba emparada tant econòmicament com legislativa pel govern i, per tant, esdevé un organisme privat plenipotenciari en l'àmbit de la propietat intel·lectual?
La resposta és tan incerta com necessària. Mentre no es trobi, continuarem sotmesos indefectiblement als flagrants atemptats contra la llibertat de distribució de cultura que aquesta empresa duu a terme.
No obstant, convé matisar: és obvi que els autors han de tenir ple dret sobre les seves obres i decidir quin grau de divulgació legal poden tenir aquestes, així com també tenen el dret de percebre beneficis econòmics per les seves creacions; cal tenir en compte que molts autors, des de músics fins a escriptors, viuen d'això: de la venda d'allò que creen. Fins aquí podem estar més o menys d'acord.
Però ara ve l'estafa de la qual som víctimes. Tal i com estipula la Llei de Propietat Intel·lectual, tots els usuaris que comprem qualsevol tipus de suport digital paguem un impost preventiu que "assumeix i preveu la possibilitat d'un ús il·lícit del citat suport". De què serveix, ergo, la persecució que va iniciar fa temps la SGAE -i que ha portat a situacions deplorables- si ja hem pagat el preu de la nostra llibertat? Per què continuen emprenent accions legals contra pàgines web i fins i tot contra usuaris si la multa ja havia estat pagada obligatòriament amb anterioritat?
L'aprofitament d'aquest buit legal -o complot governamental, qui sap...- per part de la SGAE ha portat a situacions tristament còmiques, com la imposició del cobrament del cànon a les perruqueries que tinguin encesa la ràdio o, fins i tot, a les associacions i juntes que organitzen festes populars sense ànim de lucre com la dels Moros y Cristianos a Alacant. En la majoria de casos, els jutges dicten sentència a favor de la SGAE.
Així doncs, tots podem ser víctimes de la SGAE. Vigileu si escolteu una cançó no original al vostre reproductor de música i teniu la mala sort de trobar-vos amb un inspector de la citada empresa, ja que podrien produir-se conseqüències legals.
Però, com deia al començar l'article d'avui, potser això canvia. Potser el monopoli del robatori legal i indiscriminat desapareixerà, i sorgiran altres empreses similars a la SGAE, i tindrem el dubtós luxe de ballar amb una dama diferent a cada cançó. O no. Qui sap si arribarà el dia en que el més important de la cultura no serà el preu a pagar, sinó els fruits que la societat obtingui d'ella.
La SGAE (Sociedad Española de Autores y Editores), destacada entre altres empreses del sector encarregat de la gestió de la propietat intel·lectual, ha estat criticada en un informe elaborat per la Comissió Nacional de Competència, organisme públic amb poder judicial per a prohibir accions de competència deslleial. Aquest informe demana una reforma íntegra de la actual Llei de Propietat Intel·lectual, argumentant que la poca competència del sector permet a empreses com la SGAE -sí, ja és el segon cop que ho poso, empreses- exercir pràctiques monopolitzadores i imposar tarifes i cànons desorbitats, així com entorpir l'activitat dels internautes o dels usuaris del mercat tradicional. I us preguntareu, com pot ser que una empresa privada tingui el poder d'imposar cànons i gravàmens no només a gairebé la totalitat de suports digitals que comprem -com televisors, reproductors de música o ordinadors, per citar-ne alguns...-, sinó que també es troba emparada tant econòmicament com legislativa pel govern i, per tant, esdevé un organisme privat plenipotenciari en l'àmbit de la propietat intel·lectual?
La resposta és tan incerta com necessària. Mentre no es trobi, continuarem sotmesos indefectiblement als flagrants atemptats contra la llibertat de distribució de cultura que aquesta empresa duu a terme.
No obstant, convé matisar: és obvi que els autors han de tenir ple dret sobre les seves obres i decidir quin grau de divulgació legal poden tenir aquestes, així com també tenen el dret de percebre beneficis econòmics per les seves creacions; cal tenir en compte que molts autors, des de músics fins a escriptors, viuen d'això: de la venda d'allò que creen. Fins aquí podem estar més o menys d'acord.
Però ara ve l'estafa de la qual som víctimes. Tal i com estipula la Llei de Propietat Intel·lectual, tots els usuaris que comprem qualsevol tipus de suport digital paguem un impost preventiu que "assumeix i preveu la possibilitat d'un ús il·lícit del citat suport". De què serveix, ergo, la persecució que va iniciar fa temps la SGAE -i que ha portat a situacions deplorables- si ja hem pagat el preu de la nostra llibertat? Per què continuen emprenent accions legals contra pàgines web i fins i tot contra usuaris si la multa ja havia estat pagada obligatòriament amb anterioritat?
L'aprofitament d'aquest buit legal -o complot governamental, qui sap...- per part de la SGAE ha portat a situacions tristament còmiques, com la imposició del cobrament del cànon a les perruqueries que tinguin encesa la ràdio o, fins i tot, a les associacions i juntes que organitzen festes populars sense ànim de lucre com la dels Moros y Cristianos a Alacant. En la majoria de casos, els jutges dicten sentència a favor de la SGAE.
Així doncs, tots podem ser víctimes de la SGAE. Vigileu si escolteu una cançó no original al vostre reproductor de música i teniu la mala sort de trobar-vos amb un inspector de la citada empresa, ja que podrien produir-se conseqüències legals.
Però, com deia al començar l'article d'avui, potser això canvia. Potser el monopoli del robatori legal i indiscriminat desapareixerà, i sorgiran altres empreses similars a la SGAE, i tindrem el dubtós luxe de ballar amb una dama diferent a cada cançó. O no. Qui sap si arribarà el dia en que el més important de la cultura no serà el preu a pagar, sinó els fruits que la societat obtingui d'ella.
16.1.10
De com la vida canvia
És un noi, i es troba a la fina franja que separa la infància de l'adultesa. Ell creix, madura, es descobreix a si mateix, assumeix la seva homosexualitat. El seu pare és del Líban; la mare, catalana. El seu pare, que sospita de les possibles tendències del seu fill, en professa un rebuig rotund. La mare calla.
Tot i no haver complert els setze, s'entrega a la veritat i decideix reconèixer la seva orientació sexual. Les conseqüències són immediates: el pare es posa en contacte amb uns suposats científics d'Anglaterra especialitzats en tractaments neurològics per a l'eliminació d'aquesta presumpta anormalitat. La mare calla. Tot seguit, el pare nega la potestat del seu fill i se'n desentén completament. La mare calla. El seu germà petit, de dotze anys, és l'únic que li mostra un recolzament incondicional.
El pare ja no és a casa. Fa mesos que va marxar: no vol compartir sostre amb algú que ja no considera fill seu. Quan truca per saber com es troben la mare i el germà petit, evita parlar amb ell. La mare calla.
Depressió. Ell ja no té pare. Rep una indiferent fredor de la seva mare. El seu germà, tot i la seva curta edat, li ofereix tot el seu amor.
I deixa d'anar a l'escola. Se sent sol, terriblement sol, privat de l'imprescindible i legítim recolzament familiar que li pertocaria en la seva situació, tant per l'edat com pels esdeveniments.
I pensa en el suïcidi. La fragilitat emocional és tanta que es veu forçat a dur-lo a terme. Perd la consciència poc després d'haver engolit la barreja suposadament mortal de medicaments. Quan es desperta, es troba ingressat a l'hospital de Sant Joan de Déu. El pare s'ha negat a visitar-lo. La mare, tot i trobar-se en estat de shock, afirma que el seu fill ha comès un acte nefast per tal de cridar l'atenció.
I ell plora, esperant que algun dia pugui sortir d'aquesta ofegant situació.
Tot i no haver complert els setze, s'entrega a la veritat i decideix reconèixer la seva orientació sexual. Les conseqüències són immediates: el pare es posa en contacte amb uns suposats científics d'Anglaterra especialitzats en tractaments neurològics per a l'eliminació d'aquesta presumpta anormalitat. La mare calla. Tot seguit, el pare nega la potestat del seu fill i se'n desentén completament. La mare calla. El seu germà petit, de dotze anys, és l'únic que li mostra un recolzament incondicional.
El pare ja no és a casa. Fa mesos que va marxar: no vol compartir sostre amb algú que ja no considera fill seu. Quan truca per saber com es troben la mare i el germà petit, evita parlar amb ell. La mare calla.
Depressió. Ell ja no té pare. Rep una indiferent fredor de la seva mare. El seu germà, tot i la seva curta edat, li ofereix tot el seu amor.
I deixa d'anar a l'escola. Se sent sol, terriblement sol, privat de l'imprescindible i legítim recolzament familiar que li pertocaria en la seva situació, tant per l'edat com pels esdeveniments.
I pensa en el suïcidi. La fragilitat emocional és tanta que es veu forçat a dur-lo a terme. Perd la consciència poc després d'haver engolit la barreja suposadament mortal de medicaments. Quan es desperta, es troba ingressat a l'hospital de Sant Joan de Déu. El pare s'ha negat a visitar-lo. La mare, tot i trobar-se en estat de shock, afirma que el seu fill ha comès un acte nefast per tal de cridar l'atenció.
I ell plora, esperant que algun dia pugui sortir d'aquesta ofegant situació.
15.1.10
Un forat a l'ànima del soul
La llegenda del soul i el R&B Teddy Pendergrass (Philadelphia, USA, 1950), va morir abans d'ahir a la seva ciutat de tota la vida. Motiu? Càncer - més d'una de cada deu persones al món moren a causa d'aquest tipus de malaltia. Ja no ens queda sinó escoltar amb delit la seva dolça veu...
12.1.10
Telemadrid, Intereconomía, Catalunya i Espanya i similars històries...
Potser caldria veure primer el vídeo...
Tots sabem que Telemadrid és la cadena-titella del grup polític que governa a Madrid, és a dir, el PP de la senyora Aguirre. Aquí passa com amb totes les cadenes informatives públiques -TV3 també, senyors...- o privades: mengen de la mà que els dóna de menjar -sense anar més lluny, Telecinco ofereix el que ofereix perquè està controlada pel grup Mediaset, propietat del sr. Silvio Berlusconi, l'imperator corrupte d'una Itàlia de dretes i poderós empresari; Antena 3 està controlat pel Grupo Planeta, dirigit pel sr. Lara, conegut empresari de la dreta, etc.-, i això suposa fer el que els d'amunt manen.
Em fa molta gràcia que tota la gent que demana el tancament de Telemadrid o d'Intereconomía -curiós és que la majoria d'aquestes persones també defensen les llibertats personals, la independència de Catalunya i altres cosetes...quina contradicció! I ja ni esmento el famós grupet del Facebook titulat "Per la il·legalització dels partits de dretes"...- no sigui capaç de veure, també, el gran nacionalisme que deixa anar TV3 en tots els seus programes, inclosos els informatius. Que potser només veiem la part de realitat que ens interessa?
Continuant en aquesta línia, caldria comentar que, com que la majoria de canals informatius d'aquest país de pandereta són partidistes, des de Galícia fins a Sevilla passant per Barcelona, no ens podem quedar només amb el que vulguem. Per tenir una opinió decent no ens hem de limitar a veure i empatxar-nos d'allò que ens agrada segons la ideologia de cadascú, sinó que també hem de veure l'altra cara de la realitat, conèixer bé quines són les altres tendències. Per posar-ho fàcil: oi que no és aconsellable entrar al Corte Inglés a les rebaixes i agafar els primers pantalons que es vegin sense prendre-s'ho amb calma i fer una ullada a la resta? Ergo, amb això passa el mateix. Un cop informats de tot el que es cou, ja triarem el que s'avingui més amb les nostres preferències personals. Però és clar, sempre és més fàcil quedar-nos amb allò fàcil i ràpid...així va el país: confrontats els uns als altres, escampant i potenciant un odi desbocat, un odi cíclic alimentat, bàsicament, per aquells dels que sempre ens queixem: els polítics i els grans empresaris. Cridem molt, protestem molt i tot això, però ho fem tan indignantment malament que acabem tocant a la perfecció els compassos que aquests senyors que tant insultem -es fan dir polítics/homes de negocis- volen. És que els ho posem taaaan fàcil...avancem en massa d'ovelles on els pastors ens dirigeixen. I us diré una cosa: els més radicals són els més obedients del ramat, perquè són els primers en deixar-se emportar per aquest odi...irracional, com un animal. No hi ha més.
Senyors, no gastem tanta energia i saliva en posar el crit al cel cada cop que Telemadrid o El Mundo -per no dir qualsevol altre mitjà de comunicació- publiquen una de les seves "aberracions", que no són més que el reflex d'una part de la realitat, la que els interessa. En comptes d'això, dediquem-nos a mirar més enllà de la pantalla o del paper, deixem una mica de banda el que "portem al cor" -ho poso entre cometes perquè ja no se sap si és per moda, per manipulació mental o per tradició familiar- i utilitzem el sentit comú. Ja està bé de defensar la pau, la igualtat i la solidaritat i alhora -quina paradoxa!- mostrar un odi visceral envers Madrid, el PP o la botiguera que parla en castellà. Perquè un mateix no es pot titllar de liberal i progre i escandalitzar-se tan fàcilment a les primeres de canvi.
El nacionalisme és lloable quan l'amor no es queda dins de les fronteres sinó que surt a l'exterior. Aquest nacionalisme, senyors, és utòpic. L'únic nacionalisme que existeix de debò és aquell que uneix a la massa tot posant-hi un enemic comú, o més d'un. Collonut, tu. Si la ideologia nacionalista va d'acord amb l'existència d'aquest enemic -cosa ja bastant trista de per si-, d'acord. Però encara és pitjor l'existència d'un enemic en una ideologia presumptament progressista.
Quant al vídeo -que comentaré breument-, cal dir que és un documental on s'hi ha inclòs només la part de la realitat que interessava a Telemadrid; per tant, només s'han inclòs les gravacions ocultes als centres on, efectivament, només s'educa en català. Com si no hi hagués l'opció de trobar educació en castellà amb la tradició catòlica i conservadora que hi ha disseminada per tot el territori...
Ara bé, també és cert que, en la seva campanya per tal de "salvar la nostra llengua abans que no mori", a la Generalitat se li ha anat una mica el braç, com amb la llei que obliga a qualsevol establiment a tenir el rètol en català. I després, sobretot, ens autodenominem plurals i oberts, perquè queda bé dir-ho. Tanmateix, senyors polítics i businessmen controladors dels mitjans de comunicació, no tinguin la indecència de dir que el castellà està en perill d'extinció a Catalunya quan més de la meitat de gent que hi ha aquí el sap parlar. O sí, perquè amb aquesta indecència s'emmetzina i es controla la població, i això és admirable des d'un punt de vista purament capitalista. Bingo.
Fem quelcom. O no. La humanitat sempre ha funcionat igual; de fet, dubto que aquest immens teatre mil·lenari canviï el seu guió. Sempre estarem condemnats a entrebancar-nos amb la mateixa pedra. Jo, personalment, ja m'he desapuntat del teatre. Algú ve amb mi? O se'm prendrà per la ovella que s'ha escapat del ramat i deslligaran el gos perquè em clavi els ullals al coll?
Tots sabem que Telemadrid és la cadena-titella del grup polític que governa a Madrid, és a dir, el PP de la senyora Aguirre. Aquí passa com amb totes les cadenes informatives públiques -TV3 també, senyors...- o privades: mengen de la mà que els dóna de menjar -sense anar més lluny, Telecinco ofereix el que ofereix perquè està controlada pel grup Mediaset, propietat del sr. Silvio Berlusconi, l'imperator corrupte d'una Itàlia de dretes i poderós empresari; Antena 3 està controlat pel Grupo Planeta, dirigit pel sr. Lara, conegut empresari de la dreta, etc.-, i això suposa fer el que els d'amunt manen.
Em fa molta gràcia que tota la gent que demana el tancament de Telemadrid o d'Intereconomía -curiós és que la majoria d'aquestes persones també defensen les llibertats personals, la independència de Catalunya i altres cosetes...quina contradicció! I ja ni esmento el famós grupet del Facebook titulat "Per la il·legalització dels partits de dretes"...- no sigui capaç de veure, també, el gran nacionalisme que deixa anar TV3 en tots els seus programes, inclosos els informatius. Que potser només veiem la part de realitat que ens interessa?
Continuant en aquesta línia, caldria comentar que, com que la majoria de canals informatius d'aquest país de pandereta són partidistes, des de Galícia fins a Sevilla passant per Barcelona, no ens podem quedar només amb el que vulguem. Per tenir una opinió decent no ens hem de limitar a veure i empatxar-nos d'allò que ens agrada segons la ideologia de cadascú, sinó que també hem de veure l'altra cara de la realitat, conèixer bé quines són les altres tendències. Per posar-ho fàcil: oi que no és aconsellable entrar al Corte Inglés a les rebaixes i agafar els primers pantalons que es vegin sense prendre-s'ho amb calma i fer una ullada a la resta? Ergo, amb això passa el mateix. Un cop informats de tot el que es cou, ja triarem el que s'avingui més amb les nostres preferències personals. Però és clar, sempre és més fàcil quedar-nos amb allò fàcil i ràpid...així va el país: confrontats els uns als altres, escampant i potenciant un odi desbocat, un odi cíclic alimentat, bàsicament, per aquells dels que sempre ens queixem: els polítics i els grans empresaris. Cridem molt, protestem molt i tot això, però ho fem tan indignantment malament que acabem tocant a la perfecció els compassos que aquests senyors que tant insultem -es fan dir polítics/homes de negocis- volen. És que els ho posem taaaan fàcil...avancem en massa d'ovelles on els pastors ens dirigeixen. I us diré una cosa: els més radicals són els més obedients del ramat, perquè són els primers en deixar-se emportar per aquest odi...irracional, com un animal. No hi ha més.
Senyors, no gastem tanta energia i saliva en posar el crit al cel cada cop que Telemadrid o El Mundo -per no dir qualsevol altre mitjà de comunicació- publiquen una de les seves "aberracions", que no són més que el reflex d'una part de la realitat, la que els interessa. En comptes d'això, dediquem-nos a mirar més enllà de la pantalla o del paper, deixem una mica de banda el que "portem al cor" -ho poso entre cometes perquè ja no se sap si és per moda, per manipulació mental o per tradició familiar- i utilitzem el sentit comú. Ja està bé de defensar la pau, la igualtat i la solidaritat i alhora -quina paradoxa!- mostrar un odi visceral envers Madrid, el PP o la botiguera que parla en castellà. Perquè un mateix no es pot titllar de liberal i progre i escandalitzar-se tan fàcilment a les primeres de canvi.
El nacionalisme és lloable quan l'amor no es queda dins de les fronteres sinó que surt a l'exterior. Aquest nacionalisme, senyors, és utòpic. L'únic nacionalisme que existeix de debò és aquell que uneix a la massa tot posant-hi un enemic comú, o més d'un. Collonut, tu. Si la ideologia nacionalista va d'acord amb l'existència d'aquest enemic -cosa ja bastant trista de per si-, d'acord. Però encara és pitjor l'existència d'un enemic en una ideologia presumptament progressista.
Quant al vídeo -que comentaré breument-, cal dir que és un documental on s'hi ha inclòs només la part de la realitat que interessava a Telemadrid; per tant, només s'han inclòs les gravacions ocultes als centres on, efectivament, només s'educa en català. Com si no hi hagués l'opció de trobar educació en castellà amb la tradició catòlica i conservadora que hi ha disseminada per tot el territori...
Ara bé, també és cert que, en la seva campanya per tal de "salvar la nostra llengua abans que no mori", a la Generalitat se li ha anat una mica el braç, com amb la llei que obliga a qualsevol establiment a tenir el rètol en català. I després, sobretot, ens autodenominem plurals i oberts, perquè queda bé dir-ho. Tanmateix, senyors polítics i businessmen controladors dels mitjans de comunicació, no tinguin la indecència de dir que el castellà està en perill d'extinció a Catalunya quan més de la meitat de gent que hi ha aquí el sap parlar. O sí, perquè amb aquesta indecència s'emmetzina i es controla la població, i això és admirable des d'un punt de vista purament capitalista. Bingo.
Fem quelcom. O no. La humanitat sempre ha funcionat igual; de fet, dubto que aquest immens teatre mil·lenari canviï el seu guió. Sempre estarem condemnats a entrebancar-nos amb la mateixa pedra. Jo, personalment, ja m'he desapuntat del teatre. Algú ve amb mi? O se'm prendrà per la ovella que s'ha escapat del ramat i deslligaran el gos perquè em clavi els ullals al coll?
9.5.09
Reflexions entre fum afruitat i poesia
Poesia anglesa ambientada en un local de reminiscències bohèmies, en companyia misteriosa i purament espiritual...
18.1.09
Concert de CRAZY DIAMOND a la sala Bikini
Increïble, apassionant, essencial, psicodèlic, impressionant, madur, inesperat, brutal... i molts més adjectius podria utilitzar pel magnífic concert que els barcelonins Crazy Diamond -una banda creada fa gairebé quatre anys amb l'únic però enormement difícil objectiu de rendir homenatge i fer justícia a la mítica banda Pink Floyd- van oferir ahir a la sala Bikini de Barcelona.
Amb una il·luminació i una sonorització espectaculars, el grup format per Víctor Partido a la veu i guitarra secundària, Josep Domínguez a la guitarra principal, David Molero al baix, Isaac González als teclats i Jordi Martos a la bateria, acompanyats per una monumental Anna Orriols a la veu femenina i un encertadíssim Toni "Pato" al saxo, van aconseguir robar el cor de tots i cada un dels pocs espectadors de la Bikini, entre els quals m'incloc, amb una actuació senzillament perfecta. Cada cop que tancava els ulls al llarg de les dues hores que va durar l'actuació, em resultava impossible discernir els autèntics Pink Floyd dels que estaven damunt de l'escenari, que sens dubte cal qualificar de fora de sèrie -quants grups són capaços d'emular una de les millors bandes de la història de la música...?- i que penso seguir de ben a prop a partir d'ara.
A la sala es respirava un ambient nostàlgic que va esdevenir eufòria progressiva en comprovar la gran qualitat que destil·laven els joves Crazy Diamond al damunt de la tarima. Una eufòria de la qual tothom se'n va contagiar, tant els més grans com els més joves.
Els 17 euros que va costar l'entrada van ser de les millors compres de la meva vida. Això és gaudir en estat pur, una cosa que no és possible tots els dies.
Un aplaudiment per a CRAZY DIAMOND!
Amb una il·luminació i una sonorització espectaculars, el grup format per Víctor Partido a la veu i guitarra secundària, Josep Domínguez a la guitarra principal, David Molero al baix, Isaac González als teclats i Jordi Martos a la bateria, acompanyats per una monumental Anna Orriols a la veu femenina i un encertadíssim Toni "Pato" al saxo, van aconseguir robar el cor de tots i cada un dels pocs espectadors de la Bikini, entre els quals m'incloc, amb una actuació senzillament perfecta. Cada cop que tancava els ulls al llarg de les dues hores que va durar l'actuació, em resultava impossible discernir els autèntics Pink Floyd dels que estaven damunt de l'escenari, que sens dubte cal qualificar de fora de sèrie -quants grups són capaços d'emular una de les millors bandes de la història de la música...?- i que penso seguir de ben a prop a partir d'ara.
A la sala es respirava un ambient nostàlgic que va esdevenir eufòria progressiva en comprovar la gran qualitat que destil·laven els joves Crazy Diamond al damunt de la tarima. Una eufòria de la qual tothom se'n va contagiar, tant els més grans com els més joves.
Els 17 euros que va costar l'entrada van ser de les millors compres de la meva vida. Això és gaudir en estat pur, una cosa que no és possible tots els dies.
Un aplaudiment per a CRAZY DIAMOND!
23.11.08
Scott Joplin: el geni del ragtime
The Entertainer
Stoptime Rag
Pineapple Rag
Aquest aire encisador de saloon americà...
Stoptime Rag
Pineapple Rag
Aquest aire encisador de saloon americà...
10.11.08
4t moviment de la 9a simfonia de Beethoven, dirigida per H. von Karajan
Tot i ser conegut aquí i a l'Àfrica profunda, no deixaré passar l'ocasió per elogiar la genuïnitat del gran Ludwig van -conegut així a A Clockwork Orange, de l'artista del cel·luloide Kubrick- i també la destresa del mestre Karajan a l'hora de dirigir aquesta peça sublim.
Cuideu-vos i tapeu-vos del fred, no sigui cas que agafeu un refredat!
Cuideu-vos i tapeu-vos del fred, no sigui cas que agafeu un refredat!
9.10.08
Preparats, llestos... ja?
Fa un parell de nits vaig tenir l'oportunitat de poder sopar amb els meus tiets, una cita que, a causa de la incompatibilitat d'horaris i de l'atrafegat dia a dia que portem, és poc habitual i em dóna la opció de mantenir conversa prolongada amb adults - fet que generalment només em passa amb els meus pares-. Com que la cortesia recíproca i les lleis no escrites del bon humà sempre ens porten a preguntar-nos sobre la vida de forma bastant superficial, la conversa se'm va presentar, d'entrada, llarga i avorrida.
Però no! Em vaig endur una bona sorpresa quan les típiques preguntes sobre els estudis -[...]"Ai, nen, les notes et van bé? Ja estudies prou? Tens clar quina carrera faràs?"[...]- que m'anaven fent van esdevenir elogis a la meva pressumpta aplicació, i alhora va aflorar la crítica a la societat. I el millor de tot és que, d'una vegada per totes, els meus tiets van deixar de menjar-me l'orella i van consagrar-se exclusivament a un nou i candent tema! A aquestes alçades, no vaig dubtar a llançar-me a la piscina del debat... allò prometia.
Les anècdotes de la adolescència dels meus tiets -memòries vivents del maig del 68- estaven sucades de ple amb la salsa d'una època difícil i canviant. Una època en què els joves prenien la iniciativa i s'alçaven com el nou motor de les societats i, en definitiva, de l'estirp sencera. Segons les seves mateixes paraules, una lluita dedicada al progrés i a les oportunitats de vida.
Tot això, enmig d'un sopar d'entrecots i amanides carregades, prenia una flaire revolucionària molt exagerada, però no és això el que ens importava. La gràcia de fer aquest retrat oral era, ni més ni menys, poder fer després la comparació previsible amb la joventut d'avui dia. El joc no dictat anava així: jo em limitava a explicar com és el meu entorn social i ells efectuaven la comparació. Per suposat, tot ben regat amb opinions dels meus tiets i meves, alhora que regàvem les amanides amb oli d'oliva.
Arribats a aquest punt, trobo innecessari continuar centrant el tema principal en el sopar; ara aquest queda relegat a la situació de conte marc, si així ho voleu.
L'home té, segons el meu punt de vista, una capacitat notable de fer grans avenços, però també grans reaccions que deixen en no-res els avenços aconseguits. Dit això, us imaginareu per on va la cosa. Resumit en una sola frase: el jovent actual està dinamitant el progrés iniciat pels nostres pares.
És força curiós que la irrupció de les noves tecnologies i la consolidació del benestar a gairebé totes les cases del país hagin portat més caos que profit. Per una part és collonut que puguem gaudir d'uns privilegis que fa 40, 30 o fins i tot 20 anys eren impensables; no obstant, aquestes facilitats han acabat per trastornar-nos la personalitat i convertir-nos en éssers sense propòsits realment vàlids pel futur, sense ideals pels quals lluitar -lluitar de veritat, no lluir samarretes del Ché o independentistes-, sense veritable ànim de superació. Mentre els adults es troben imbuïts en crisis, treball i altres afers que de moment no ens esquitxen directament, nosaltres ens dediquem a viure en una bombolla de consumisme i de "què-faré-aquest-cap-de-setmana" i "què-serà-lo-pròxim-que-em-comprin". Gràcies a uns medis de comunicació que ens conviden a no fer absolutament res i dedicar-nos a viure la vida de la mà del plaer absolut i d'un Estat que ens dóna tanta subvenció i tanta beca i tanta òstia, ens creiem que tenim la vida solucionada i que el futur...bah, el futur queda llunyà i clar, com que ara la màxima horaciana "Tempus fugit, Carpe Diem" s'ha popularitzat tant entre la massa de joves que ha perdut ja tot el seu significat original, doncs anem tots a divertir-nos!
Jo sóc el primer en tenir ganes de festa, en voler sortir i en passar-m'ho bé, però la vida no és una línia plana i té molts elements circumstancials que ens obliguen a tenir altres ocupacions. Ho podem fer tot i tenim els mitjans per equilibrar el nostre dia a dia de milions de formes diferents. Però no. Els nens i nenes d'avui en dia volem viure molt bé i efectuar els mínims esforços. Sí, podem viure molts anys sent paràsit dels nostres pares i que les etapes de la vida vagin transcorrent, fins que ens començarem a adonar que tenim 30, 40 anys...i encara estem a casa amb la mama i el papa. I que la millor feina que hem tingut -evidentment, res de contractes que no siguin temporals- ha estat la d'enganxador de cartells publicitaris. Llavors és quan ens agradaria tenir una feina estable, una família i una casa pròpia on viure per ser feliços. Però se'ns ha passat l'arròs i no tenim cap mena d'estudis superiors, potser ni tan sols el batxillerat. Clar, és que quan érem joves teníem moltes ocupacions...quines? Festa, festa, festa, diversió, diversió, diversió.
Som tan inútils i ens han educat tan malament que ho hem de tenir tot ben mastegadet i comportar-nos com uns petits aristòcrates i nens de papà quan la immensa majoria som burgesos i no pas de famílies riques? Hem de tenir en compte que els nostres pares van lluitar el doble que nosaltres amb la meitat de la meitat dels mitjans que tenim ara. Definitivament, les conseqüències del benestar acaba de deixar en evidència la volubilitat humana.
El futur no es construeix sol, sinó que està a les nostres mans. Amb l'actitud passiva que s'està expandint entre el jovent no aconseguirem sinó acabar sent una massa social mediocre; només quatre gats espavilats s'hauran buscat la vida i hauran lluitat pel seu futur...tot i que serà molt trist veure com la resta del món acaba depenent del futur d'aquests quatre gats.
Salut -mental- i progrés seran fruit d'una bona educació i d'uns mitjans que s'ajustin sempre a la força de voluntat dels joves. Si hi ha desequilibri, com ara està passant, el futur esdevindrà deforme i insegur. Què ens espera? Ho sabrem en tornar de la publicitat.
Però no! Em vaig endur una bona sorpresa quan les típiques preguntes sobre els estudis -[...]"Ai, nen, les notes et van bé? Ja estudies prou? Tens clar quina carrera faràs?"[...]- que m'anaven fent van esdevenir elogis a la meva pressumpta aplicació, i alhora va aflorar la crítica a la societat. I el millor de tot és que, d'una vegada per totes, els meus tiets van deixar de menjar-me l'orella i van consagrar-se exclusivament a un nou i candent tema! A aquestes alçades, no vaig dubtar a llançar-me a la piscina del debat... allò prometia.
Les anècdotes de la adolescència dels meus tiets -memòries vivents del maig del 68- estaven sucades de ple amb la salsa d'una època difícil i canviant. Una època en què els joves prenien la iniciativa i s'alçaven com el nou motor de les societats i, en definitiva, de l'estirp sencera. Segons les seves mateixes paraules, una lluita dedicada al progrés i a les oportunitats de vida.
Tot això, enmig d'un sopar d'entrecots i amanides carregades, prenia una flaire revolucionària molt exagerada, però no és això el que ens importava. La gràcia de fer aquest retrat oral era, ni més ni menys, poder fer després la comparació previsible amb la joventut d'avui dia. El joc no dictat anava així: jo em limitava a explicar com és el meu entorn social i ells efectuaven la comparació. Per suposat, tot ben regat amb opinions dels meus tiets i meves, alhora que regàvem les amanides amb oli d'oliva.
Arribats a aquest punt, trobo innecessari continuar centrant el tema principal en el sopar; ara aquest queda relegat a la situació de conte marc, si així ho voleu.
L'home té, segons el meu punt de vista, una capacitat notable de fer grans avenços, però també grans reaccions que deixen en no-res els avenços aconseguits. Dit això, us imaginareu per on va la cosa. Resumit en una sola frase: el jovent actual està dinamitant el progrés iniciat pels nostres pares.
És força curiós que la irrupció de les noves tecnologies i la consolidació del benestar a gairebé totes les cases del país hagin portat més caos que profit. Per una part és collonut que puguem gaudir d'uns privilegis que fa 40, 30 o fins i tot 20 anys eren impensables; no obstant, aquestes facilitats han acabat per trastornar-nos la personalitat i convertir-nos en éssers sense propòsits realment vàlids pel futur, sense ideals pels quals lluitar -lluitar de veritat, no lluir samarretes del Ché o independentistes-, sense veritable ànim de superació. Mentre els adults es troben imbuïts en crisis, treball i altres afers que de moment no ens esquitxen directament, nosaltres ens dediquem a viure en una bombolla de consumisme i de "què-faré-aquest-cap-de-setmana" i "què-serà-lo-pròxim-que-em-comprin". Gràcies a uns medis de comunicació que ens conviden a no fer absolutament res i dedicar-nos a viure la vida de la mà del plaer absolut i d'un Estat que ens dóna tanta subvenció i tanta beca i tanta òstia, ens creiem que tenim la vida solucionada i que el futur...bah, el futur queda llunyà i clar, com que ara la màxima horaciana "Tempus fugit, Carpe Diem" s'ha popularitzat tant entre la massa de joves que ha perdut ja tot el seu significat original, doncs anem tots a divertir-nos!
Jo sóc el primer en tenir ganes de festa, en voler sortir i en passar-m'ho bé, però la vida no és una línia plana i té molts elements circumstancials que ens obliguen a tenir altres ocupacions. Ho podem fer tot i tenim els mitjans per equilibrar el nostre dia a dia de milions de formes diferents. Però no. Els nens i nenes d'avui en dia volem viure molt bé i efectuar els mínims esforços. Sí, podem viure molts anys sent paràsit dels nostres pares i que les etapes de la vida vagin transcorrent, fins que ens començarem a adonar que tenim 30, 40 anys...i encara estem a casa amb la mama i el papa. I que la millor feina que hem tingut -evidentment, res de contractes que no siguin temporals- ha estat la d'enganxador de cartells publicitaris. Llavors és quan ens agradaria tenir una feina estable, una família i una casa pròpia on viure per ser feliços. Però se'ns ha passat l'arròs i no tenim cap mena d'estudis superiors, potser ni tan sols el batxillerat. Clar, és que quan érem joves teníem moltes ocupacions...quines? Festa, festa, festa, diversió, diversió, diversió.
Som tan inútils i ens han educat tan malament que ho hem de tenir tot ben mastegadet i comportar-nos com uns petits aristòcrates i nens de papà quan la immensa majoria som burgesos i no pas de famílies riques? Hem de tenir en compte que els nostres pares van lluitar el doble que nosaltres amb la meitat de la meitat dels mitjans que tenim ara. Definitivament, les conseqüències del benestar acaba de deixar en evidència la volubilitat humana.
El futur no es construeix sol, sinó que està a les nostres mans. Amb l'actitud passiva que s'està expandint entre el jovent no aconseguirem sinó acabar sent una massa social mediocre; només quatre gats espavilats s'hauran buscat la vida i hauran lluitat pel seu futur...tot i que serà molt trist veure com la resta del món acaba depenent del futur d'aquests quatre gats.
Salut -mental- i progrés seran fruit d'una bona educació i d'uns mitjans que s'ajustin sempre a la força de voluntat dels joves. Si hi ha desequilibri, com ara està passant, el futur esdevindrà deforme i insegur. Què ens espera? Ho sabrem en tornar de la publicitat.
2.10.08
La música
Sempre que es parla de música me n'adono que, tot i que la valorem força i ens agrada donar la nostra opinió sobre aquell grup o aquell altre cantant, acabem per aportar una idea molt limitada del que és realment la música. La música no és només comprar discos; la música tampoc no és anar al concert del grup o cantant de moda; la música no es limita a criticar x grup. NO.
La dimensió de la música és tan gran i tan personal que és comparable a l'univers. Ambdós comparteixen la intangibilitat i el misteri de ser inacabables. Molts em discutiran l'exemple dient que és desproporcionat, però em permeto el luxe de dir que s'equivoquen. L'equivocació que aquests cometran és conceptual: creure que la música és limitada i està regida per unes lleis establertes -maleeixo aquells qui han gosat posar límits a les manifestacions artístiques naturals- és un error que no fa justícia a la grandesa de la música.
Tanmateix, justificar la meva afirmació de forma absoluta és impossible, ja que es basa en la llibertat d'escollir si la música és limitada o no. Però aquest punt, per tant, obre un altre apartat en el debat, que és: quin és el benefici de limitar la música? Només un foll o un misàntrop s'atreviria a recolzar l'esmentada opció. La creativitat depèn directament de l'abolició dels límits, i això passa, en l'àmbit de la música, per oblidar els tòpics i ser conscients de que tot és música, que la música no només és un element sonor que ens entra per les orelles, sinó que té una part espiritual -que no religiosa- força important. Tot i que soni molt metafòric, m'agrada buscar similituds entre sentiments i música.
Posar exemples no s'escau gens ni mica, perquè la música és una expressió natural i com a tal, no té normes ni governants. Com l'univers, tampoc no es pot evadir de les lleis físiques, tot i que en ocasions la seva enorme magnitud ho posa en dubte. Qui sap...
La meva argumentació és com la d'aquell astrònom que intenta donar explicació al funcionament de tot l'univers. Es pot ser molt ambiciós, però, a diferència de les expressions naturals i l'univers, el pensament humà té limitacions -definitives?- quant a l'incògnit.
La dimensió de la música és tan gran i tan personal que és comparable a l'univers. Ambdós comparteixen la intangibilitat i el misteri de ser inacabables. Molts em discutiran l'exemple dient que és desproporcionat, però em permeto el luxe de dir que s'equivoquen. L'equivocació que aquests cometran és conceptual: creure que la música és limitada i està regida per unes lleis establertes -maleeixo aquells qui han gosat posar límits a les manifestacions artístiques naturals- és un error que no fa justícia a la grandesa de la música.
Tanmateix, justificar la meva afirmació de forma absoluta és impossible, ja que es basa en la llibertat d'escollir si la música és limitada o no. Però aquest punt, per tant, obre un altre apartat en el debat, que és: quin és el benefici de limitar la música? Només un foll o un misàntrop s'atreviria a recolzar l'esmentada opció. La creativitat depèn directament de l'abolició dels límits, i això passa, en l'àmbit de la música, per oblidar els tòpics i ser conscients de que tot és música, que la música no només és un element sonor que ens entra per les orelles, sinó que té una part espiritual -que no religiosa- força important. Tot i que soni molt metafòric, m'agrada buscar similituds entre sentiments i música.
Posar exemples no s'escau gens ni mica, perquè la música és una expressió natural i com a tal, no té normes ni governants. Com l'univers, tampoc no es pot evadir de les lleis físiques, tot i que en ocasions la seva enorme magnitud ho posa en dubte. Qui sap...
La meva argumentació és com la d'aquell astrònom que intenta donar explicació al funcionament de tot l'univers. Es pot ser molt ambiciós, però, a diferència de les expressions naturals i l'univers, el pensament humà té limitacions -definitives?- quant a l'incògnit.
16.5.08
Crónicas de un perro rabioso. Parte II.
CRÓNICAS DE UN PERRO RABIOSO. PARTE II.
Es frecuente encontrar -especialmente en las grandes urbes- a cientos de conductores que poseen coches y motocicletas que rebasan insultantemente los límites acústicos permitidos. No sólo infringen la Ley por el mero hecho de poseer un vehículo de semejantes características, sino que también aprovechan para poner las revoluciones al máximo en cada semáforo en que se paran. Para acabar de rematar la faena, aceleran antes de tiempo y desaparecen a toda velocidad, dejando tras de sí una espesa humareda que, de no ser porque uno está parado, podría desencadenar un accidente aparatoso.
Pese a todo, no les culpo de todo a ellos, los conductores. No, señor. Porque todos comemos de la mano que nos da el alpiste, y si nos venden un vehículo que lanza misiles tierra-aire al son de la estridente música que bombean unos bafles de trillones de decibelios, pues nosotros lo compramos, porque nos gusta lo atractivo y lo molón por naturaleza. Como tampoco veo muy factible eso de que las grandes empresas dejen de producir coches y motos de dudosa legalidad, pues me veo obligado a criticar a los que tienen la paella por el mango; ésos que nos observan desde la más alta esfera y mueven los hilos. Políticos, gobernadores, jueces y demás fauna, ¡escuchadme! ¡No es justo prometer, legislar y luego no aplicar! Entonces nos vemos en la misma situación: somos nosotros los que acabamos pagando justos por pecadores, debido a la inutilidad de los políticos en combinación con el ánimo de lucro -faltaría más- de las empresas.
Sin embargo, esto es un insignificante detalle que se hunde dentro del inmenso y creciente cúmulo de desventajas que nos reporta vivir en la ciudad. No hace falta entrar demasiado en materia, puesto que ya saben ustedes a qué me refiero: vivienda, agua, suciedad, delincuencia, contaminación... ¿Qué va a ser lo próximo? Ante semejante lacra para un ser humilde y con ansias de tranquilidad como yo, solamente me queda la opción de exiliarme lejos de las urbes, incluso de la periferia; no contemplo otras opciones como el suicidio o el aislamiento total. De momento, claro está.
14.5.08
Crónicas de un perro rabioso. Parte I.
Por primera vez, y de forma directa y sin rodeos, utilizaré el castellano para escribir una serie de crónicas que mezclan experiencias personales con prejuicios varios. No pretendo entretener a nadie o crispar a aquellos que se diesen por aludidos; no, solamente lo hago por puro egoísmo y y autocomplacencia.
Asimismo, tampoco estoy aquí para pluralizar o contrastar mis opiniones con las de los lectores. Metafóricamente hablando, esto es una clase en la que el profesor imparte sin lugar a debate, al más puro estilo vieja escuela. ¿Quién es el profesor aquí? Yo.
Basta ya de preámbulos: toca entrar en materia.
CRÓNICAS DE UN PERRO RABIOSO. PARTE I.
Como perro rabioso que soy, tengo carta blanca para berrear con escarnio sobre cualquier tema, sea o no de mi incumbencia. Por algo tenía que empezar, así que me he decidido a hablar sobre la degeneración de la noche.
Cuando hablo de "degeneración de la noche" no me refiero a la noche en sí como etapa temporal, sino que hago referencia a la noche aplicada a nosotros, al uso ocioso que hacemos de ella. Se acabaron los días de la placidez, del desmadre aderezado con gotitas de control. Ahora la balanza está tan desequilibrada que la diversión, el verdadero placer y hasta el respeto se ven arrastrados por esa marea de descerebre y vómitos.
Cada vez es más común encontrarse adolescentes y hasta prepúberes yéndose de fiesta, pero esto no es el problema. El problema es que su escasa educación y urbanismo hacen que se desmadren, y aun así sigan creyéndose los reyes de la noche. Ver numerosas pandillas de estos desaprensivos subseres ya son el pan de cada día para el buen noctámbulo y para quienes saben disfrutar bajo el margen del respeto y del autocontrol. En el fondo, no les culpo a ellos, sino a sus tutores legales por no saber dar hostias cuando toca. Bien es sabido que la mayoría de padres son tremendamente indulgentes con sus hijos a la hora de controlar el tiempo que pasan fuera de casa por las noches y los lugares que frecuentan. Muchos de ustedes me tildarán de tirano, de coartador de las libertades, incluso de retrógrado. Pero mirémoslo desde el ángulo opuesto: ¿qué hay de positivo en pillar la borrachera madre mezclada con canutos (y váyase usted a saber qué más porquerías)? ¿Para qué correr tantos riesgos e incurrir continuamente en insultos a la tranquilidad de los demás si luego el farrero en cuestión ya no se acuerda de nada y se pasa el día vomitada tras vomitada?
Personalmente, me importa un pimiento lo que les ocurra a esos pardillos. Por mí, como si se quieren inducir embolias a martillazos. Pero todos sabemos que la libertad de unos termina donde empieza la de otros, y aquí se encuentra el punto delicado en el que quiero hurgar. Me sienta como una patada en los cojones que se extienda la moda de ser el más beodo, irresponsable y tontaina de la horda, pero aún me toca más la fibra que esta moda se contagie a otros de más edad y con supuesto sentido común. Es triste ver que cada vez quedan menos locales donde uno pueda relajarse o conversar plácidamente con un grupúsculo civilizado de amigos mientras se toman sorbos de cerveza y con música de fondo. Desgraciadamente, esta escena cada vez va más acompañada de uno o más pandillas de humanoides que emiten gritos, eructos y carcajadas que le perforan los tímpanos a un servidor, pero también dejan una terrible necesidad de reforma y limpieza social.
¿Será esto lo próximo por ver?
Vamos a peor y es imposible salir de noche sin encontrarse a hatajos de especímenes que apestan a garrafón barato y que no pueden articular palabra. Eso por no hablar de la creciente delincuencia. Con dicha situación, el respeto queda arrinconado y olvidado; anhelado por unos y absolutamente despreciado por un número cada vez mayor de gente. Un servidor, entonces, tiene que apechugar con esto y quedarse en casita, porque se le pasan las ganas de salir y que consecuentemente se le caigan los cojones al suelo ante semejante aberración.
23.8.07
Revisió política
Hola!
Actualitzo després de molt de temps, però simplement perque m'agradaria enganxar aquí també una crítica política que he escrit jo mateix. Està en castellà i no em prendré la molèstia de traduir-ho, així que gràcies per la vostra comprensió.
Pocas cosas en la política hay que no se acaben corrompiendo o perdiendo la honestidad. De todos modos, hay muchas maneras de hacer las cosas, y en ciertos casos -como el que nos ocupa- rozan niveles de resentimiento que hacen tambalear el código ético de la "democracia".
El Partido Popular, desde que perdiera las elecciones en el año 2004, ha usado una política destructiva y aislada, negándose en no pocas ocasiones a admitir la información objetiva y real.
Comencemos por la base. El cambio radical que sufrió la actitud política del PP tuvo su inicio con la marcha de José María Aznar y la llegada a la presidencia del partido de Mariano Rajoy. En mi opinión, Rajoy no ha hecho más que reactivar y fomentar el espíritu gratuitamente crítico del que ahora hace gala el partido más representativo de la derecha española.
Mariano Rajoy, uno de los artífices del declive de la derecha española
Esta forma de actuar tan alejada de los principios de la derecha centrista no ha hecho sino alejar al PP de ese estándar en el que se habían mantenido desde su reforma, en 1989.
El espíritu crítico de Rajoy, junto con las polémicas facetas de personas como Ángel Acebes o Eduardo Zaplana, han catapultado al PP a la derecha casi radical, sumido en una marea de polémicas, críticas y caldeo de ambiente.
Y lo más triste es que esa actitud tan resentida contra el Gobierno -al cual no ayudan, sino que critican fuertemente y exigen- no se reduce, sino todo lo contrario. No hay día en que el periódico no detalle una crítica lanzada por los populares, con la consecuente actitud semi-pasiva del Gobierno.
Además, ha habido la mala suerte de contar con un actual PSOE que deja mucho que desear, al cual le falta oxígeno, garra y autoridad. El PP, un partido que podría ayudar y suplir estas carencias de las que el Gobierno peca, tiene una actitud completamente adversa y pesimista.
Nunca había visto en España una oposición tan perversa e interesada, que exige y quiere que se cumpla su voluntad, bajo amenaza de boicot u otros medios para salirse con la suya.
Además, el PP actual tiene la poquísima sensibilidad de utilizar las víctimas del terrorismo como herramienta para sus fines políticos, lo cual es una violación en toda regla de los mínimos principios éticos de los que debe de gozar una democracia.
No contentos con todo eso, el partido en cuestión ha aprovechado los casos delicados como el asunto De Juana Chaos para hacer panfleto político y pedir el voto fuera de campaña o precampaña electoral, lo cual debería haber sido prohibido terminantemente por el Gobierno, pero no ha ocurrido de ese modo, desgraciadamente.
Y podría seguir escribiendo aún más sobre un tema que me disgusta bastante. Y es que el panorama político actual de España es auténticamente deplorable, con un Gobierno sin fuerza y una oposición que busca y practica el debilitamiento de ése, con el único objetivo de acumular votos y tener una legislatura asegurada en el futuro próximo.
No hace falta que hable de la indignante pasividad que muestran el resto de asociaciones políticas nacionales ante esta realidad. Pero lo cierto es que así es.
Señor Rajoy, deje de dinamitar los principios de la derecha. Hará usted un favor a la nación.
Atentamente, Snake.
Ens veiem un altre dia, gent!
P'tó
Actualitzo després de molt de temps, però simplement perque m'agradaria enganxar aquí també una crítica política que he escrit jo mateix. Està en castellà i no em prendré la molèstia de traduir-ho, així que gràcies per la vostra comprensió.
Pocas cosas en la política hay que no se acaben corrompiendo o perdiendo la honestidad. De todos modos, hay muchas maneras de hacer las cosas, y en ciertos casos -como el que nos ocupa- rozan niveles de resentimiento que hacen tambalear el código ético de la "democracia".
El Partido Popular, desde que perdiera las elecciones en el año 2004, ha usado una política destructiva y aislada, negándose en no pocas ocasiones a admitir la información objetiva y real.
Comencemos por la base. El cambio radical que sufrió la actitud política del PP tuvo su inicio con la marcha de José María Aznar y la llegada a la presidencia del partido de Mariano Rajoy. En mi opinión, Rajoy no ha hecho más que reactivar y fomentar el espíritu gratuitamente crítico del que ahora hace gala el partido más representativo de la derecha española.
Mariano Rajoy, uno de los artífices del declive de la derecha española
Esta forma de actuar tan alejada de los principios de la derecha centrista no ha hecho sino alejar al PP de ese estándar en el que se habían mantenido desde su reforma, en 1989.
El espíritu crítico de Rajoy, junto con las polémicas facetas de personas como Ángel Acebes o Eduardo Zaplana, han catapultado al PP a la derecha casi radical, sumido en una marea de polémicas, críticas y caldeo de ambiente.
Y lo más triste es que esa actitud tan resentida contra el Gobierno -al cual no ayudan, sino que critican fuertemente y exigen- no se reduce, sino todo lo contrario. No hay día en que el periódico no detalle una crítica lanzada por los populares, con la consecuente actitud semi-pasiva del Gobierno.
Además, ha habido la mala suerte de contar con un actual PSOE que deja mucho que desear, al cual le falta oxígeno, garra y autoridad. El PP, un partido que podría ayudar y suplir estas carencias de las que el Gobierno peca, tiene una actitud completamente adversa y pesimista.
Nunca había visto en España una oposición tan perversa e interesada, que exige y quiere que se cumpla su voluntad, bajo amenaza de boicot u otros medios para salirse con la suya.
Además, el PP actual tiene la poquísima sensibilidad de utilizar las víctimas del terrorismo como herramienta para sus fines políticos, lo cual es una violación en toda regla de los mínimos principios éticos de los que debe de gozar una democracia.
No contentos con todo eso, el partido en cuestión ha aprovechado los casos delicados como el asunto De Juana Chaos para hacer panfleto político y pedir el voto fuera de campaña o precampaña electoral, lo cual debería haber sido prohibido terminantemente por el Gobierno, pero no ha ocurrido de ese modo, desgraciadamente.
Y podría seguir escribiendo aún más sobre un tema que me disgusta bastante. Y es que el panorama político actual de España es auténticamente deplorable, con un Gobierno sin fuerza y una oposición que busca y practica el debilitamiento de ése, con el único objetivo de acumular votos y tener una legislatura asegurada en el futuro próximo.
No hace falta que hable de la indignante pasividad que muestran el resto de asociaciones políticas nacionales ante esta realidad. Pero lo cierto es que así es.
Señor Rajoy, deje de dinamitar los principios de la derecha. Hará usted un favor a la nación.
Atentamente, Snake.
Ens veiem un altre dia, gent!
P'tó
25.6.07
Tornades sempre són bones.
Oh, yeah. That's, baby. Rock, rock it.
Sí.
Sí, torno a actualitzar després d'un mes i vint-i-quatre dies. Estrany, no? Jo ja donava aquest intent de reflexió continuada per perdut. Gràcies a la Irene, que m'ha recordat per casualitat que tenia un blog, doncs m'ha entrat el gusanillo d'actualitzar.
I és veritat, no tinc cap notícia o fet social destacable per enganxar aquí, però no és tard per parlar d'aquesta última setmana, possiblement de les més intenses de l'any.
És a dir, un pack on he d'incloure l'últim dia a Súnion + Vilopriu + Pont de Montañana + Sant Joan.
'Nem per parts, com va dir Jack el Destripador.
Lluny de ser res memorable, l'últim dia de Súnion va ser divertit, per rar que sembli, fora de Súnion. Tàndem de Max, Edgard i Max, juntament amb mi, vam anar a fer el passeig, a passar l'hora i mitja al Pastafiore, i després...FESTA!
Sí, a casa del Lluís, tot acoblats a la seva piscina, amb més gent, l'últim petó a la Mireia...t'estimo!
Sí, i és que ens ho vam passar tan bé...i per rematar, a caseta, anglès i bossa. A l'horitzó es divisa un paraís anomenat Vilopriu. El relax de l'estudiant.
Dit i fet. Un súmmum de sensacions, un mar de plaer i càlida amistat. I el ball...i les tendes...i la dolçor d'uns amics units...
Sembla que ja toca afluixar la marxa...DONCS NO! Perquè el mateix dia de tornar de Vilopriu, no hi ha opció ni tan sols de canviar de maleta. Amb els mateixos trastos, aaaamunt cap a Pont amb la família de l'Edgard!
I quants moments de riure que recordaré; els minuts corrent amb la moto, amb l'Edu felicitant-me de lo bé que ho faig; no dormir per les nits amb el Reca, el seu cosí i la Sílvia; fumar, beure i jugar a cartes, sortir per la carretera a les 3...
Us estimo a tots per igual, collons. És que us ho mereixeu, mai millor dit.
P'tó
Sí.
Sí, torno a actualitzar després d'un mes i vint-i-quatre dies. Estrany, no? Jo ja donava aquest intent de reflexió continuada per perdut. Gràcies a la Irene, que m'ha recordat per casualitat que tenia un blog, doncs m'ha entrat el gusanillo d'actualitzar.
I és veritat, no tinc cap notícia o fet social destacable per enganxar aquí, però no és tard per parlar d'aquesta última setmana, possiblement de les més intenses de l'any.
És a dir, un pack on he d'incloure l'últim dia a Súnion + Vilopriu + Pont de Montañana + Sant Joan.
'Nem per parts, com va dir Jack el Destripador.
Lluny de ser res memorable, l'últim dia de Súnion va ser divertit, per rar que sembli, fora de Súnion. Tàndem de Max, Edgard i Max, juntament amb mi, vam anar a fer el passeig, a passar l'hora i mitja al Pastafiore, i després...FESTA!
Sí, a casa del Lluís, tot acoblats a la seva piscina, amb més gent, l'últim petó a la Mireia...t'estimo!
Sí, i és que ens ho vam passar tan bé...i per rematar, a caseta, anglès i bossa. A l'horitzó es divisa un paraís anomenat Vilopriu. El relax de l'estudiant.
Dit i fet. Un súmmum de sensacions, un mar de plaer i càlida amistat. I el ball...i les tendes...i la dolçor d'uns amics units...
Sembla que ja toca afluixar la marxa...DONCS NO! Perquè el mateix dia de tornar de Vilopriu, no hi ha opció ni tan sols de canviar de maleta. Amb els mateixos trastos, aaaamunt cap a Pont amb la família de l'Edgard!
I quants moments de riure que recordaré; els minuts corrent amb la moto, amb l'Edu felicitant-me de lo bé que ho faig; no dormir per les nits amb el Reca, el seu cosí i la Sílvia; fumar, beure i jugar a cartes, sortir per la carretera a les 3...
Us estimo a tots per igual, collons. És que us ho mereixeu, mai millor dit.
P'tó
3.5.07
[TOMB RAIDER] Game Over.
Amb aquest estrany títol dono peu a una nova actualització. I ho faig assenyalant que l'actriu nord-americana Angelina Jolie està morint, i no és cap broma. Segons l'escassa informació que tenen els medis de comunicació, Jolie sofreix migranyes molt fortes, convulsions i caiguda del cabell.
És una llàstima que una de les actrius més bones (físicament, és obvi) i més solidàries amb la pobresa hagi de passar un tràngol -pel que sembla, terminal- com aquest.
Brad Pitt, el seu famós novio, ha declarat que estarà i lluitarà amb ella contra la malaltia sense identificar tot el que sigui possible.
Una pena, reitero.
Clic aquí per veure la notícia completa.
P'tó
28.4.07
Vendo costo del güeno.
Flipant. Això és el pamflet publicitari que va escriure un camell de Badalona. Com podeu veure, no hi ha paraules per descriure, perquè bàsicament només m'en puc riure de lo analfabet i tonto que pot arribar a ser un humà.
Els Mossos s'ho van prendre a broma en un principi, però van poder corroborar que era cert quan van visitar el lloc.
En fi, aquesta nit toca festa a casa del Macià, que m'ha convençut el Boris.
Ta lue!
25.4.07
Desgràcies.
Hola.
Estic una mica disgustat pel que va passar fa uns dies a un institut de Virginia, als EUA. I dic una mica, perquè no ho vaig poder veure en persona i no em puc sentir implicat al cent per cent, i menys amb una societat tan diferent com la americana.
Resum dels fets i de la identitat de l'assassí (Extret de elpais.com):
"La policía de Estados Unidos ha divulgado esta tarde (hora española) la identidad del autor de la matanza ocurrida ayer en la Universidad Politécnica de Virginia, que dejó 33 muertos -entre ellos el propio tirador, que se quitó la vida- y una veintena de heridos. Se trata de Cho Seung Hui, un joven estudiante nacido hace 23 años en Corea del Sur y que residía en el campus. Su rostro ha inundado las webs de medio mundo. Cho sufría una fuerte enfermedad mental, y pese a haber sido sometido anteriormente a tratamiento psiquiátrico, no tuvo contemplaciones a la hora de acabar con la vida de 32 personas.
[..]
La identidad del asaltante ha podido reconstruirse gracias a los testimonios aportados por los estudiantes testigos del suceso, que lo han descrito como un hombre joven con rasgos asiáticos y que se suicidó tras la matanza con un disparo en la cara. Sus compañeros lo tildaban como alguien oscuro, reservado y perturbado. Fuentes policiales han manifestado que el atacante utilizó dos pistolas del calibre 9 milímetros que fueron encontradas junto a su cuerpo.
[...]
Al parecer, Cho Seung Hui primero actuó en el dormitorio de un colegio mayor, donde mató a dos personas y, dos horas después, en un aula de Ingeniería, donde acabó con la vida de otras 30 y acabó con la suya propia. Aunque ésta sea la principal vía de investigación, tampoco descartan la colaboracion de una segunda persona, que podría ser responsable de las dos muertes en el colegio mayor."
El que més m'ha indignat, però, és la solució proposada per Arbust (Bush) i alts càrrecs nord-americans:
"Lejos de perder terreno tras la matanza en la Universidad Virginia Tech, el poderoso grupo de presión a favor de las armas en Estados Unidos resultó fortalecido, aseguraron ayer militantes que intensificaron sus llamados a armarse mejor para evitar futuros ataques."
És a dir, proposen armar fortament als estudiants i societat americana, per així tenir la oportunitat de defensar-se. És obvi que les armes, com a productivíssim mercat que tenen, no poden ser il·legalitzades de cap manera. Perfecte, que s'atenguin a les conseqüències.
Res més.
P'tó
Estic una mica disgustat pel que va passar fa uns dies a un institut de Virginia, als EUA. I dic una mica, perquè no ho vaig poder veure en persona i no em puc sentir implicat al cent per cent, i menys amb una societat tan diferent com la americana.
Resum dels fets i de la identitat de l'assassí (Extret de elpais.com):
"La policía de Estados Unidos ha divulgado esta tarde (hora española) la identidad del autor de la matanza ocurrida ayer en la Universidad Politécnica de Virginia, que dejó 33 muertos -entre ellos el propio tirador, que se quitó la vida- y una veintena de heridos. Se trata de Cho Seung Hui, un joven estudiante nacido hace 23 años en Corea del Sur y que residía en el campus. Su rostro ha inundado las webs de medio mundo. Cho sufría una fuerte enfermedad mental, y pese a haber sido sometido anteriormente a tratamiento psiquiátrico, no tuvo contemplaciones a la hora de acabar con la vida de 32 personas.
[..]
La identidad del asaltante ha podido reconstruirse gracias a los testimonios aportados por los estudiantes testigos del suceso, que lo han descrito como un hombre joven con rasgos asiáticos y que se suicidó tras la matanza con un disparo en la cara. Sus compañeros lo tildaban como alguien oscuro, reservado y perturbado. Fuentes policiales han manifestado que el atacante utilizó dos pistolas del calibre 9 milímetros que fueron encontradas junto a su cuerpo.
[...]
Al parecer, Cho Seung Hui primero actuó en el dormitorio de un colegio mayor, donde mató a dos personas y, dos horas después, en un aula de Ingeniería, donde acabó con la vida de otras 30 y acabó con la suya propia. Aunque ésta sea la principal vía de investigación, tampoco descartan la colaboracion de una segunda persona, que podría ser responsable de las dos muertes en el colegio mayor."
El que més m'ha indignat, però, és la solució proposada per Arbust (Bush) i alts càrrecs nord-americans:
"Lejos de perder terreno tras la matanza en la Universidad Virginia Tech, el poderoso grupo de presión a favor de las armas en Estados Unidos resultó fortalecido, aseguraron ayer militantes que intensificaron sus llamados a armarse mejor para evitar futuros ataques."
És a dir, proposen armar fortament als estudiants i societat americana, per així tenir la oportunitat de defensar-se. És obvi que les armes, com a productivíssim mercat que tenen, no poden ser il·legalitzades de cap manera. Perfecte, que s'atenguin a les conseqüències.
Res més.
P'tó
22.4.07
Què passa demà?
Queridos amigos, querida familia: [modo Arguiñano off]
Demà és un dia que aquí a Catalunya es celebra amb amor, dolçor, decoració i molts beneficis econòmics. Sí, demà és la festa del nostre patró: SANT JORDI.
Mig llegenda, mig veritat, aquest mite ha fet arrels tan fortament al nostre país, que li dediquem una gran festa un cop l'any, tots els anys; sense escatimar en gastos.
El dia 23 d'abril, és a dir, demà, milers de catalans i catalanes sortiran al carrer i compraran, gaudiran i adornaran les ciutats i pobles amb la seva presència. Homes i dones, nens i nenes, avis i àvies es regalaran roses i llibres mútuament. El símbol d'amor i amistat és una cosa idònia com a regal. Que aquest símbol estigui amagat rere el nom d'una rosa o d'un llibre, és completament intrascendent. El contingut subliminal és el que compta.
Des del meu ordinador, roses i llibres virtuals per a tothom!
Demà és un dia que aquí a Catalunya es celebra amb amor, dolçor, decoració i molts beneficis econòmics. Sí, demà és la festa del nostre patró: SANT JORDI.
Mig llegenda, mig veritat, aquest mite ha fet arrels tan fortament al nostre país, que li dediquem una gran festa un cop l'any, tots els anys; sense escatimar en gastos.
El dia 23 d'abril, és a dir, demà, milers de catalans i catalanes sortiran al carrer i compraran, gaudiran i adornaran les ciutats i pobles amb la seva presència. Homes i dones, nens i nenes, avis i àvies es regalaran roses i llibres mútuament. El símbol d'amor i amistat és una cosa idònia com a regal. Que aquest símbol estigui amagat rere el nom d'una rosa o d'un llibre, és completament intrascendent. El contingut subliminal és el que compta.
Des del meu ordinador, roses i llibres virtuals per a tothom!
19.4.07
Demà...gran festa!
¡Hola holita! [modo Flanders off]
Què hi ha, gent? Sort he tingut de trobar un foradet a la meva apretada agenda quotidiana per escriure, que el blog no es pot quedar abandonat i marginat!
Avui he tingut un examen de Física, espero que vagi bé, i tota la pesca. I demà...demà...PALAU DE CONGRESSOS! Bé, de fet no és que tingui una gran il·lusió d'anar-hi, però aquest any és especial perquè he guanyat premi de Vídeo, i per primer cop des de que sóc a Súnion, sortiré com a premiat a caminar per l'escenari.
Vinga nois, que avui estic més cansat que un burro, que acabo d'arribar d'entrenament i he de fer una ullada al dossier de Mates.
P'tó
Què hi ha, gent? Sort he tingut de trobar un foradet a la meva apretada agenda quotidiana per escriure, que el blog no es pot quedar abandonat i marginat!
Avui he tingut un examen de Física, espero que vagi bé, i tota la pesca. I demà...demà...PALAU DE CONGRESSOS! Bé, de fet no és que tingui una gran il·lusió d'anar-hi, però aquest any és especial perquè he guanyat premi de Vídeo, i per primer cop des de que sóc a Súnion, sortiré com a premiat a caminar per l'escenari.
Vinga nois, que avui estic més cansat que un burro, que acabo d'arribar d'entrenament i he de fer una ullada al dossier de Mates.
P'tó
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
