De com la vida canvia

És un noi, i es troba a la fina franja que separa la infància de l'adultesa. Ell creix, madura, es descobreix a si mateix, assumeix la seva homosexualitat. El seu pare és del Líban; la mare, catalana. El seu pare, que sospita de les possibles tendències del seu fill, en professa un rebuig rotund. La mare calla.
Tot i no haver complert els setze, s'entrega a la veritat i decideix reconèixer la seva orientació sexual. Les conseqüències són immediates: el pare es posa en contacte amb uns suposats científics d'Anglaterra especialitzats en tractaments neurològics per a l'eliminació d'aquesta presumpta anormalitat. La mare calla. Tot seguit, el pare nega la potestat del seu fill i se'n desentén completament. La mare calla. El seu germà petit, de dotze anys, és l'únic que li mostra un recolzament incondicional.
El pare ja no és a casa. Fa mesos que va marxar: no vol compartir sostre amb algú que ja no considera fill seu. Quan truca per saber com es troben la mare i el germà petit, evita parlar amb ell. La mare calla.
Depressió. Ell ja no té pare. Rep una indiferent fredor de la seva mare. El seu germà, tot i la seva curta edat, li ofereix tot el seu amor.
I deixa d'anar a l'escola. Se sent sol, terriblement sol, privat de l'imprescindible i legítim recolzament familiar que li pertocaria en la seva situació, tant per l'edat com pels esdeveniments.

I pensa en el suïcidi. La fragilitat emocional és tanta que es veu forçat a dur-lo a terme. Perd la consciència poc després d'haver engolit la barreja suposadament mortal de medicaments. Quan es desperta, es troba ingressat a l'hospital de Sant Joan de Déu. El pare s'ha negat a visitar-lo. La mare, tot i trobar-se en estat de shock, afirma que el seu fill ha comès un acte nefast per tal de cridar l'atenció.

I ell plora, esperant que algun dia pugui sortir d'aquesta ofegant situació.

La música

Sempre que es parla de música me n'adono que, tot i que la valorem força i ens agrada donar la nostra opinió sobre aquell grup o aquell altre cantant, acabem per aportar una idea molt limitada del que és realment la música. La música no és només comprar discos; la música tampoc no és anar al concert del grup o cantant de moda; la música no es limita a criticar x grup. NO.

La dimensió de la música és tan gran i tan personal que és comparable a l'univers. Ambdós comparteixen la intangibilitat i el misteri de ser inacabables. Molts em discutiran l'exemple dient que és desproporcionat, però em permeto el luxe de dir que s'equivoquen. L'equivocació que aquests cometran és conceptual: creure que la música és limitada i està regida per unes lleis establertes -maleeixo aquells qui han gosat posar límits a les manifestacions artístiques naturals- és un error que no fa justícia a la grandesa de la música.
Tanmateix, justificar la meva afirmació de forma absoluta és impossible, ja que es basa en la llibertat d'escollir si la música és limitada o no. Però aquest punt, per tant, obre un altre apartat en el debat, que és: quin és el benefici de limitar la música? Només un foll o un misàntrop s'atreviria a recolzar l'esmentada opció. La creativitat depèn directament de l'abolició dels límits, i això passa, en l'àmbit de la música, per oblidar els tòpics i ser conscients de que tot és música, que la música no només és un element sonor que ens entra per les orelles, sinó que té una part espiritual -que no religiosa- força important. Tot i que soni molt metafòric, m'agrada buscar similituds entre sentiments i música.

Posar exemples no s'escau gens ni mica, perquè la música és una expressió natural i com a tal, no té normes ni governants. Com l'univers, tampoc no es pot evadir de les lleis físiques, tot i que en ocasions la seva enorme magnitud ho posa en dubte. Qui sap...

La meva argumentació és com la d'aquell astrònom que intenta donar explicació al funcionament de tot l'univers. Es pot ser molt ambiciós, però, a diferència de les expressions naturals i l'univers, el pensament humà té limitacions -definitives?- quant a l'incògnit.